dijous, de febrer 22, 2018

Jo soc aquell que va matar Franco (Joan-Lluís Lluís)


Amb “Jo soc aquell que va matar Franco”, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha guanyat el Premi Sant Jordi 2017. El llibre té 299 pàgines i està editat per Proa. El protagonista d’aquesta arrauxada història és l’Agustí Vilamat, nascut a Solsona l’any 1916. De ben petit, va perdre un ull en un accident absurd, però se’n va sortir prou bé. La seva vida canvia del tot quan un client del seu pare li regala una revista infantil en català.

En aquell mateix moment, l’Agustí s’adona que està enamorat de la seva llengua, que mai havia vist escrita. És per això que intenta descobrir tots i cadascun dels seus secrets. Comença a treballar de corrector lingüístic i sempre porta a sobre el seu diccionari. Fins i tot es planteja escriure’n un de sinònims. Com deia Pere Quart, “Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la”. I això és el que fa Lluís. Col·loca a Vilamat a Barcelona abans que esclati la guerra; i posteriorment al camp d’Argelers, bombardejat per Franco. No li perdonarà mai aquesta gosadia. El seu odi cap al dictador l’acompanyarà per sempre més. Allà on vagi.

L’únic que té clar l’Agustí Vilamat és que vol matar franquistes, tants com pugui. Però amb només un ull i, com a conseqüència, poca punteria, no té massa recorregut per davant. Però és molt persistent i s’enrola amb els maquis, junt amb l’Esteve. El coneix quasi per casualitat i acaben sent grans amics. El punt de partida d’aquest llibre, molt recomanable, és del tot imaginari: Franco declara la guerra als aliats, l’any 1940, i travessa els Pirineus. És més, el general acaba refugiant-se a Catalunya. L’Agustí diu que va ser ell qui va matar Franco, com queda clar en el títol de l’obra. A la novel·la, Lluís també aprofita per carregar amb duresa contra la marginació del català en l’ensenyament francès.

“Jo soc aquell que va matar Franco” és un llibre provocador, amb una profunda càrrega política. És una ucronia que també podria ser interpretada en clau d’actualitat, ja que són molts els paral·lelismes amb la difícil situació que ens ha tocat viure. En una entrevista recent, Joan-Lluís Lluis assegurava que “el franquisme no va morir. Perviu, actua i es consolida amb força i arrogància”. Més clar i català, impossible. La història passa francament bé. Està escrita amb un estil àgil, directe i molt visual.

“Dos homes d’aquests maquis, d’actituds amistoses, em parlen, separadament, en català. Però l’un a l’altre es parlen sempre en francès. El primer és de Ceret, el segon de Perpinyà. No estic segur que l’origen geogràfic importi, però podria ser que aquesta estranya malaltia moral que fa considerar el francès com a sempre superior al català sigui més estesa i més forta a Perpinyà, pel fet de ser la capital. I si és el cas, es pot suposar que, des de Perpinyà, l’abandó del català progressarà de mica en mica fins a atènyer tot el territori, allò que per a mi és la Catalunya francesa i per a ell tan sols el Département de Pyrénnes-Orientales. Ens separa que la llengua catalana sigui, per a mi, una part irrenunciable del meu ésser i, per a ells, una romanalla sensible però prescindible”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

dilluns, de febrer 12, 2018

Vernon Subutex 3 (Virginie Despentes)


França s’està morint; com la resta d’Europa. És un país pobre, racista i violent. I a més a més, discrimina. A “Vernon Subutex 3”, Virginie Despentes (Nancy, 1969) ens torna a retratar una societat malalta i egoista. Vernon i el seu grup d’al·lucinats en viuen al marge. No necessiten res més que la música per ser feliços. Els diners ja no els preocupen. Tampoc les drogues. El llibre està publicat per Literatura Random House. Feia temps que no llegia res tan punyent. Inigualable.

Amb el pas del temps, Vernon Subutex s’ha convertit en tot un guru, en un messies. Les seves convergències, ja no se’n diuen raves (el terme ha evolucionat), s’han fet molt famoses i cada cop són més els seus fidels seguidors. Arriben a l’èxtasi sense prendre’s res, només amb la música. Les playlists d’en Vernon, barrejades amb les cintes de l’ex estrella del rock Alex Bleach –mort de sobredosi en el primer volum de la trilogia-, fan meravelles. La gent balla sense parar i arriba a la felicitat total. Enveja pura. Subutex es va veure al carrer, com un sense sostre més, després que la seva botiga de discos, Revolver, acabés fent fallida. Pensava que no ho podria suportar, però es va fer impermeable a tot i, quan no estava estirat a terra, punxava amb una força animal.

La mort d’un dels seguidors d’en Vernon marca el principi del final. Apareixen els diners en la seva vida, o la possibilitat de tenir-ne, i el grup es corromp. A més a més, el productor Laurent Dopalet segueix buscant a la Celeste i a l’Aisha per venjar-se d’elles. Van atacar-lo brutalment en el segon volum i no ho oblidarà mai. Les perseguirà fins on calgui. Despentes tanca la trilogia introduint elements reals, com la mort de David Bowie –un dels referents musicals del grup- i els atemptats terroristes de París, el mes de novembre del 2015. La Pamela, l’Olga i en Xavier segueixen al costat d’en Vernon, tot i que alguna de les relacions s’espatlla inesperadament.

“Vernon Subutex 3”, que té 346 pàgines, és un llibre cru i descarnat, com els dos anteriors. Aquest cop, els personatges també passen per Barcelona, Frankfurt i Dublín. S’amplia el radi d'acció, després que fins fa poc només es moguessin per París i els seus voltants. Les cinc últimes pàgines? La veritat és que m’han sorprès molt. No m’esperava que, amb la història acabada, Despentes convertís les convergències de Subutex en tota una religió i s’atrevís a avançar en el temps fins a l’any 2186. Una frivolité, sens dubte. La trilogia és brutal i altament recomanable.

“Está en contra de frenar el racismo. De que al parecer procede del miedo al otro, de que no lo conocemos lo suficiente... ¿A qué payaso se le ocurrió esta idea? A un universitario, sin duda... en cualquier caso, a alguien que no tenía la menor idea de lo que decía. El odio es contacto. Solo se odia cordialmente a aquellos con los que se convive. ¿Acaso se han visto en Francia movimientos racistas antiperuanos? Nunca. Ni hay bastantes peruanos. Los peruanos nos la sudan, no los conocemos. ¿A qué parisino cabreado se le revolverían las tripas por cruzarse con un sudmanericano? Mientras que los musulmanes... La única pega es que todo el mundo se ha subido al carro. Los blancos quieren tener derecho a humillar a los árabes. Siempre lo han hecho. Es raro pensar que ahora es al revés. Que puedan aparecer donde sea y aterrorizarnos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

dimarts, de gener 30, 2018

Càstigs justificats (Hjorth & Rosenfeldt)


Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt, pares de la “Sèrie Bergman”, continuen en plena forma. El cinquè volum es titula “Càstigs justificats” i té 542 pàgines. Està publicat per Columna. El psicòleg criminal Sebastian Bergman segueix sent un malparit, però en aquest llibre potser està una mica més calmat. Fa tot el possible per tenir bona relació amb la Vanja i això l’apaivaga. Segur que aviat recuperarem a l’”original”.

Aquest cop, el Riskmord (la unitat de la policia sueca que investiga els casos d’assassinat) persegueix un homicida intel·ligent i calculador. Saben que atrapar-lo no serà fàcil. El seu objectiu són els famosos de segona fila, com per exemple els participants en realities shows i blogaires. Considera que han arribat a l’èxit sense fer cap esforç, només per la seva cara bonica. No es mereixen ni una línia en un diari, ni un minut de ràdio ni de televisió. És per això que els mata, per venjar-se de la falta de cultura de la societat actual, que enalteix els estúpids. La primera víctima apareix amb un examen grapat a l’esquena. I n’hi haurà moltes més... Si no encertes un terç de les preguntes, estàs mort.

Els llibres de la Sèrie Bergman són addictius i sempre tracten temes molt actuals. El concepte “fama” i la facilitat que tenen alguns personatges per arribar-hi centra l’atenció dels autors i, per tant, la del seu assassí en sèrie. No veu just que algú sigui reconegut públicament només per allitar-se amb algú, tenir els pits grossos o unes cames molt llargues. Es pot estar d’acord amb el plantejament, que genera debat, però mai amb la manera d’intentar canviar-lo. A ningú (o pràcticament ningú) li passaria pel cap assassinar a una celebrity perquè la seva cultura sigui limitada o inexistent, però potser sí que entén (i qui sap si li molesta) que estigui sobrevalorada. Hjorth i Rosenfeldt també qüestionen el paper dels mitjans de comunicació.

Les relacions entre els personatges del Riskmord són igual o més interessants que el cas que intenten resoldre. A “Càstigs” justificats es manté la tensió entre en Sebastian i la Vanja. Ella intenta tallar amb el passat i començar una nova vida. En Torkel i l’Ursula ja no tenen res entre ells i guanya protagonisme, i molt, en Billy. En el quart llibre, descobríem el seu secret més íntim; i en aquest cinquè el porta a una situació límit. El final és absolutament espectacular. Promet una sisena entrega apassionant. Com ja és habitual, els capítols són curtíssims i fàcils de llegir; visuals i amb molt de diàleg. Una sèrie altament recomanable. En vull més.

“Axel Weber havia dedicat tot el dia a fer trucades a tots els contactes que tenia a la policia i a l’hospital Karolinska, necessitava un fil per on començar a teixir, alguna cosa que pogués convertir-se en un titular o, si més no, en un punt de vista únic. Però en Torkel Hoglund tenia habilitat a l’hora de minimitzar les filtracions. Havia ordenat vigilància policial constant per a Eba Johansson i, com sempre, havia limitat l’accés al cas de la seva gent de més confiança, és a dir, només als del Riskmord. Ni tan sols el cap de premsa de la policia sabia més que Weber”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables

dijous, de gener 25, 2018

Els anys de la serp (Joan Rendé)


Deixar la Sierra de Cazorla per anar a viure a les muntanyes dels Ports i el Pirineu català, començant per Espot, ha de ser complicat. Encara més si t’avisen un parell de dies abans. Ho pateix la família de la Consuelo, una nena molt espavilada. Al seu pare, l’Ulpiano, que treballa a la Renfe, el traslladen a Catalunya perquè talli arbres i transporti la fusta amb els seus ases. Se’n necessita molta pels ferrocarrils.

La Consuelo, la nena es diu igual que la seva mare, és la protagonista central d’”Els anys de la serp”, de Joan Rendé (Barcelona, 1943). El llibre té 303 pàgines i està editat per Proa. En els darrers mesos, aquesta editorial ja havia publicat dues novel·les més sobre els anys posteriors a la Guerra Civil: "Argelagues" (de Gemma Ruiz) i "La sorra vermella" (de J.N. Santaeulàlia). La vida de la família de la Consuelo a Catalunya no és fàcil. Inicialment, la llengua els separa de la gent que hi viu. Arriben a pensar que els parlen d’una manera estranya perquè no els entenguin. La seva coneixença del país i del català és escassa, per no dir que nul·la. L’Ulpiano es fa un fart de pencar, canviant sovint de lloc de treball –quan s’acaben els arbres han d’anar a buscar una altra muntanya- i en unes condicions més aviat miserables.

A la Consuelo la salva la seva curiositat per la natura i que, ja de més gran, una família catalana amb recursos l’acabi mig adoptant. La idea és apartar-la com més aviat millor dels seus, per evitar mals majors. Des que un infortuni va canviar l’aparent felicitat de la nena, que vivia en el seu món particular, tot es va complicar força. La relació amb la seva mare, de la qual no en puc donar cap pista, és complicada. La innocència d’una davant de la rudesa i de l’excés de realitat de l’altra. Aquesta història d’aprenentatge, que es converteix en un viatge iniciàtic, l’afrontem amb els ulls de la nena. Ens relata com va afrontar l’emigració de la seva família, la dificultat d’adaptació per culpa de la llengua i la fugida endavant gràcies a l'instint de supervivència. Una novel·la àgil, directe, ben escrita i que, pràcticament, es llegeix d’una tirada.

“Aviat tot va ser costa amunt i els ases i els homes caminaven més a poc a poc. Així que el sol va guaitar per damunt dels cims va començar a fer calor i ens vam anar traient roba. Jo tenia son, però la calor no em deixava dormir. Un eixam de mosques va començar a brunzir al voltant nostre. Ens seguien tota l’estona i semblava que es multiplicaven. La camioneta del Parra, finalment, ens va avançar i va deixar un rastre de polseguera que ens va fer tossir.
Sense més ni més, em van venir al cap la tragèdia terrible d’aquella família que anàvem oblidant. No acabava d’entendre per què s’encadenaven tants fets desgraciats en una mateixa casa i un darrere l’altre, i com aquella gent encara els havia quedat ànim per a somriure de tant en tant”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

dimarts, de gener 23, 2018

Les aventures de Sherlock Holmes (Sir Arthur Conan Doyle)


Llegir a Sir Arthur Conan Doyle en català és un luxe. Ara és possible gràcies a Viena Edicions. La traducció del primer volum de “Les aventures de Sherlock Holmes” és de Xavier Zambrano. Són 12 relats en 380 pàgines. També s’inclou un escrit sobre les primeres traduccions de Holmes firmat per Josep Lluís Martín Berbois) i un ‘gabinet de curiositat holmesianes’, del mateix Zambrano.

En les últimes dècades, l’anomenada ‘novel·la negra’, que també podríem batejar com de misteri o d’investigació, ha guanyat prestigi i una quota de mercat important. Autors com Henning Mankell, Andrea Camilleri, Jo Nesbo i, més recentment, Stieg Larsson i el tàndem Hjorth-Rosenfeldt s’han fet un fart de vendre llibres i han entrat a les nostres biblioteques per la porta gran. El precursor de tots ells és Conan Doyle. No tinc cap dubte. El seu primer relat holmesià, “Escàndol a Bohemia”, es va publicar l’any 1891. Per molts anys que passin, Sherlock Holmes sempre serà l’investigador més famós de la literatura. Quan el llegim, però, potser hauríem de tenir en compte que el temps passa i fa mal. Ho dic perquè, avui en dia, els seus casos podem semblar massa bàsics i un pèl senzills; sense sang i força innocents. Tinc aquesta sensació.

Malgrat tot, cal reconèixer que aquest primer llibre de relats es converteix en una experiència literària addictiva. Les històries més cèlebres del llogater del 221 B de Baker Street estan relatades pel Dr. John H. Watson, a qui diria que Holmes no sempre tracta amb el respecte que mereix. Els èxits de Holmes es basaven, sobretot, en la seva capacitat d’observació. Mai donava res per fet. Començava les seves investigacions seguint un simple detall i anava avançant fins al moll de l’os. De vegades, es convertia en una ajuda inestimable per a la policia de Scotland Yard, sempre molt despistada. Tots els casos tenen, més o menys, la mateixa estructura. Si és possible, el detectiu sempre acaba perdonant als infractors i no demana càstigs massa severs ni presó per a ells. Els que m’han agradat més són “La lliga dels pèls-rojos”, “Les cinc llavors de taronja”, “El robí blau” i “El dit gros de l’enginyer”.

“Quan reviso les meves notes sobre els setanta casos i escaig en els quals, durant els darrers vuit anys, he analitzat els mètodes del meu amic Sherlock Holmes, em trobo molts de tràgics, alguns de còmics, força que resulten simplement curiosos, però cap de vulgar. Com que ell treballava més per amor al seu art que per guanyar diners, rebutjava intervenir en qualsevol investigació que no presentés elements inusuals, o fins i tot manifestament grotescos. Tanmateix, d’entre tots aquests casos de caràcter tan divers, no en recordo cap que presentés uns elements tan singulars com el cas relacionat amb aquella coneguda família de Surrey, els Rolylott, de Stoke”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

dilluns, de gener 22, 2018

Què! (Miquel de Palol)


Si decideixes assassinar al teu veí el mateix dia que el coneixes, tens un problema. I dels grossos. Segur que encara no hauràs trobat cap motiu per fer-ho! Carregar-te’l més endavant tampoc et serviria d’excusa, però potser tindria una mica més de fonament. Qui reflexiona llargament sobre l’assassinat és Miquel de Palol (Barcelona, 1953). Ho fa a “Què!”, editat per Angle Editorial. Té 247 pàgines i passa francament bé.

El subtítol del llibre és “Estampes d’un dependent filòsof” i està protagonitzat per un home desagradable com una puntada de peu a la boca de l’estómac. És misantrop, misogin i viu en un món paral·lel on tothom, començant per ell, està legitimat per ajusticiar a qui cregui convenient. En el seu cas, l’assenyalat és Martí Pelegós, el seu veí de replà en un pis de l’Eixample. Des del mateix moment que se li presenta i li dona la benvinguda, neix un odi irracional cap a ell. Encara més després de saber que l’anterior llogater del seu pis va morir misteriosament. Potser hi va tenir alguna cosa a veure?

Pelegós és el típic veí que et molesta per quasi tot. Difícil de treure-te’l de sobre, d’aquells que estan tot el dia amb un ull a l’espiell per controlar els teus moviments. El seu objectiu és trobar-te, per “casualitat”, en el moment que entris o surtis de casa. Al final, el nostre protagonista decideix no contrariar-lo i fins i tot surt de marxa amb ell, sense renunciar a la idea de matar-lo, que es converteix en el seu objectiu vital. En el llibre, De Palol li fa fer un munt de disquisicions ètiques, estètiques i metafísiques al voltant de l’assassinat. I, mentre el planifica, té trobades sexuals amb la secretària del despatx on treballa, amb la Carlota –la seva xicota-, i també amb la Queralt i la Vallivana, conegudes d’en Martí.

Les referències literàries del futur homicida són moltes; tot i que el seu llibre de referència és “L’assassinat com una de les belles arts”, que també va inspirar a Martí Domínguez per escriure “L’assassí que estimava als llibres”. La prosa de Miquel de Palol és càustica, satírica i escatològica. Miro enrere i potser és l’obra més potent i descarnada des que vaig llegir els dos primers volums de la trilogia “Vernon Subutex”, de la francesa Virginie Despentes. El tercer, per cert, surt d’aquí a uns dies. En definitiva, un llibre diferent, amb un alt contingut sexual, i molt recomanable.

“A risc de semblar un troglodita, i barrejant-se-m’hi la possibilitat d’acabar amb pinces d’estendre roba als mugrons i a la llengua, m’esforço a retrocedir en valors antics per establir què canvia en l’epiteli de la vagina. Que a mi se me’n cardi si la Mare de Déu era verge (i per tant la seva peripècia conceptiva) m’incita intel·lectualment a dilucidar a qui no i per què, de quina inimaginable morbositat capellanesca venim, en què s’han ocupat segles les millors ments d’Occident, i si no eren aquestes, quina perversa inquisició pertinaç ha dut els cretins al poder que no deixa altra opció que la purificació per la sang. Un intercanvi moral, que la mare fos verge de l’orella equilibra que la mare de Déu no en fos. Tot és carn humana, no veig com s’hi pot establir una categoria absoluta: l’orella de ma mare pel cony de la Mare de Déu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

dimecres, de gener 17, 2018

L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)


Fonamentar la teva vida en una venjança no pot ser massa saludable. És necessari tenir un motiu (o molts) per aixecar-ser del llit cada dia, una il·lusió, un propòsit, una meta. Però sempre és millor plantejar-se l’endemà en positiu i no basat en una possible represàlia futura que, en el pitjor dels casos, et pot acabar podrint per dins. El temps no perdona, però els records, tampoc.

Tot això potser no ho ha tingut en compte Carles Solé, suposat crític d’art de La Vanguardia, protagonista de “L’homenatge”, de Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, La Corunya, 1959). I dic suposat crític perquè entenc que no és el mateix escriure uns quants articles per aquest diari barceloní, espaiats en el temps, que fer-ho amb assiduïtat, d’una manera més o menys continuada. Queda clar, però, que és la seva “proximitat” amb el rotatiu del grup Godó és la clau que li obre la porta del Cau Ferrat de Sitges. El llibre, dividit en quatre parts i 299 pàgines, està publicat per Columna Edicions. És el Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica.

L’any 1932, a Sitges, Lluïsa Denís, vídua de Santiago Rusiñol, accepta organitzar una trobada per reflexionar sobre el moviment modernista. La proposta és de Solé, que assegura que vol escriure un merescut homenatge als representants catalans d’aquest moviment. La reunió de treball es fa a la casa-taller que la Lluïsa va compartir amb el seu marit. Com ja estava previst, uns dies després va tancar-la i cedir-la a l’Ajuntament. En moments puntuals, els protagonistes també passen pel Palau Maricel i pel Casino Prado. Els convidats són tres, la Júlia Peraire, vídua de Ramon Casas, l’escultor Enric Clarasó i el pintor Miquel Utrillo. La Conxita Canut, que ajuda la Lluïsa a casa, acabarà sent un personatge clau. I no puc explicar res més.

“L’homenatge” és una novel·la que ens parla de la bellesa de l’art en general; i de l’individualisme dels pintors modernistes, ja més en particular. Artistes capaços de deixar enrere a les seves famílies a la recerca de la inspiració divina. L’alcohol d’alta graduació i les drogues, també ajuden, si cal. Però Trigo també teoritza al voltant de la vida, dels amors de joventut, dels anys francesos dels protagonistes i de les decisions –encertades o no- que ens poden acabar acompanyant (o perseguint) sense aturador, per sempre més. Una dada per acabar: Carles Solé busca venjança: contra els pintors que li van negar un lloc de privilegi ja fa una eternitat. A més a més, des de llavors, està perdudament enamorat de la Júlia Peraire. El seu és un homenatge de pa sucat amb oli.

“El crític es va beure el cafè d’un glop i es va quedar mirant el pòsit de la tassa, com si esperés que alguna endevinaire toqués en aquell instant a la porta del Cau Ferrat per llegir-li el seu futur. Després es va girar cap a la Júlia i va assentir sense convenciment. El seu moment havia passat. Tots aquells anys s’havia centrat en la persona equivocada, havia dut a terme una feina que ni tan sols li donava per viure. Els estalvis dels seus pares havien estat la seva única salvació. Tan sols li quedava això, i el seu orgull, però sempre es feia fonedís quan la vídua d’en Casas es trobava en la seva presència”.
Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

diumenge, de gener 14, 2018

El foc invisible (Javier Sierra)


Diuen que abans d’escriure un llibre, se n’ha d’haver llegit molts. N’estic completament d’acord. Potser entre pàgina i pàgina, gaudint de la ploma dels més grans, algun dia serem capaços de trobar al nostre daimon, el foc invisible, la inspiració. Qui ja té la feina feta és Javier Sierra (Terol, 1971). El seu últim llibre, que precisament es titula “El foc invisible”, l’ha publicat Columna. Té 473 pàgines i es llegeix francament bé.

El protagonista principal d’aquesta història que es mou voluntàriament en els límits de la realitat i la ficció és en David Salas, lingüista del Trinity College de Dublín. Va néixer a Madrid, però viu a Irlanda amb la seva mare. El seu pare va desaparèixer fa molts anys i mai n’ha sabut res més. És nét d’un escriptor i espiritista (no sé què va ser abans) que el va marcar des de ben petit. En David no escriu, però sempre ha estat molt interessat en l’origen i el significat de les paraules. Quan menys s’ho espera, ha de viatjar a Espanya i, quasi sense voler-ho, comença una aventura molt perillosa al costat de Victoria Goodman, una veterana escriptora amiga de la seva família.

La Victoria dirigeix una misteriosa escola d’escriptura batejada amb el nom de “La Muntanya màgica”. Està obsessionada amb el mite del grial. Vol saber si a través d’aquest objecte, en cas que existeixi, seria possible canviar de dimensió i connectar amb “l’altre costat”. El seu punt de partida és “Li contes del graal”, el llibre de Chrétien de Troyes, datat l’any 1180. En David arriba a la “Muntanya” poc després de la desaparició d’un dels alumnes de la Victoria, en Guillermo. S’haurà de saber per què. Completen l’equip la Paula Esteve (historiadora de l’art), en Juan Salazar (un jove informàtic), en Luis Bello (director d’orquestra i estudiós de la història de la música) i la Ches Martín, una farmacèutica i estudiant de medicina que té un grau de llengües clàssiques.

“El foc invisible” està altament documentat, norma habitual en totes les obres de Sierra. Aconsegueix fer un llibre molt amè, amb l’estructura d’una novel·la de misteri i aventures. No té aturador. Només començar, l’autor cita “El codi Da Vinci” de Dan Brown, que defensa aferrissadament. Igual que Robert Langdom a “Origen”, en David Salas també passar per Barcelona, amb aturada obligada al MNAC i a la Font de Montjuic. Intenta seguir les passes d’en Guillermo. L’acció també es desplaça a diverses esglésies romàniques dels Pirineus i a València i s’estudien llibres antics i codis estranys. Tot per trobar l’origen de qualsevol tipus d’inspiració i saber d’on venen les idees. És possible localitzar la porta adequada i connectar amb el més enllà?

“Ara, amb permís de Lady Goodman, estem segurs d’haver ensopegat amb alguna cosa que va més enllà del mite. Si el que ens ha dit el pare Fort és cert, sembla que els textos literaris que van “concebre” el grial i que tan estimats li són, es van construir per explicar alguna cosa que va succeir realment a la península Ibèrica. Qualsevol medievalista sap que era pràctica comuna disfressar la història a través dels romanços, inventant llocs i noms que emmascaressin els autèntics, amb el propòsit de fer circular certes idees sense por que fossin ocultades o represaliades. Anfortes i Perceval amaguen per força identitats hispanes. Montsalvat i Terra Salvaesche han de ser, en conseqüència, topònims nostres. Si els desxifrem i ubiquem, podrem superposar a la història de la regió el que el Guillermo va descobrir abans de morir, i segurament haurem d’admetre que el grial de pedra de València és el que busquem”.

Bona setmana a totes i a tots.

JordiSanuy_

dijous, de desembre 28, 2017

Llibres llegits any 2017 (54)


Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, el mes passat va complir 11 anys. En aquest 2017 hi he afegit 54 llibres. Des de l'inici del blog, ja n'he referenciat un total de 476. La meva llista de lectures de 2017, per ordre alfabètic, i amb el post corresponent, és aquesta. Al 2018, més!

1-. 4 3 2 1 (Paul Auster)
2-. A la deriva (Xavi Narro)
3-. Argelagues (Gemma Ruiz)
4-. Ciutat de vidre (Paul Auster)
5-. Color de llet (Nell Leyshon)
6-. Crims duplicats (Hjorth & Rosenfeldt)
7-. Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Haruki Murakami)
8-. De què fuges, qui et persegueix? (Empar Moliner)
9-. De què parlo quan parlo d’escriure (Haruki Murakami)
10-. El amor que te mereces (Daria Bignardi)
11-. El cavaller suec (Leo Perutz)
12-. El curiós incident del gos a mitjanit (Mark Haddon)
13-. El matrimoni de la senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)
14-. El misteri de la senyoreta Hargreaves (Frank Baker)
15-. El motel del voyeur (Gay Talese)
16-. El noi del Maravillas (Lluis Llach)
17-. Escondida (Ross Armstrong)
18-. Esperança dins la foscor (Rebecca Solnit)
19-. Feminisme de butxaca (Bel Olid)
20-. Fer-se totes les il·lusions possibles (Josep Pla)
21-. Gos blanc (Romain Gary)
22-. Històries de Pequín (David Kidd)
23-. Hotel Lutecia (Empar Fernández)
24-. L'acusació (Bandi)
25-. L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)
26-. L’assassi que estimava els llibres (Martí Domínguez)
27-. L’home que perseguia la seva ombra (David Lagercrantz)
28-. La dona del Cadillac (Joan Carreras)
29-. La set (Jo Nesbo)
30-. La sorra vermella (J.N. Santaeulàlia)
31-. La voz de los árboles (Tracy Chevalier)
32-. Les aventures de Sherlock Holmes (Sir Arthur Conan Doyle)
33-. Les quatre vides de l’oncle Antoine (Xavier Aliaga)
34-. Los amores de Nishino (Hiromi Kawakami)
35-. Loving Graceland (Jordi Prat)
36-. Malditas bastardas (Diversos autors)
37-. Morts prescindibles (Hjorth & Rosenfeldt)
38-. Nivells de vida (Julian Barnes)
39-. No surtis de nit... (Eulàlia Canal i Glòria Marín)
40-. Nosaltres dos (Xavier Bosch)
41-. Nosaltres en la nit (Kent Haruf)
42-. Origen (Dan Brown)
43-. Patria (Fernando Aramburu)
44-. Poesía completa (José Luis Borges)
45-. Quan arriba la penombra (Jaume Cabré)
46-. Què! (Miquel de Palol)
47-. Recursos inhumanos (Pierre Lemaitre)
48-. Retalls de La Fosca (Albert Segú i Vilahur)
49-. Secrets imperfectes (Hjorth & Rosenfeldt)
50-. Silencis inconfessables (Hjorth & Rosenfeldt)
51-. Sputnik, mi amor (Haruki Murakami)
52-. Todo es posible (Elizabeth Strout)
53-. Un pòdium irrepetible 2 (Georgina Esteve i Montse Buñuel)
54-. Vernon Subutex 2 (Virginie Despentes)

Bones Festes de Nadal a tothom i feliç 2018.

@JordiSanuy_

dijous, de desembre 14, 2017

El noi del Maravillas (Lluís Llach)


Feia temps que un llibre no m’emocionava tant. “El noi del Maravillas”, de Lluís Llach (Girona, 1948), respira valors positius a totes i cadascuna de les seves pàgines: tendresa, compromís, solidaritat... La història és agraïda i el seu protagonista principal, Roger Ventós, que s’acaba convertint en un baríton de renom internacional, t’atrapa i no et deixa anar. Té 496 pàgines i està publicat per Empúries.

Tot i que música no estaria entre les meves aficions principals, que ocupen la lectura, el cinema i córrer, el llibre m’ha tocat la fibra sensible. Es nota que Llach, músic i cantautor, viu envoltat de notes musicals i transforma la història d’en Roger en tot un pentagrama. De fet, “El noi del Maravillas” seria la novel·la autobiogràfica del baríton, que hauria viscut entre els anys 1939 i 2017. En Roger va créixer a Seta, a Occitània, i es va traslladar a Barcelona poc abans de complir els setze. La seva mare, la Mireia, que havia fugit del franquisme, no el va poder acompanyar.

En Roger s’instal·là al colomer del Maravillas, un exitós teatre de varietats del Paral·lel. Allà és on ha viscut sempre el seu tiet Lluís, a qui no havia conegut fins ara. És el tramoista del teatre, feina que també havia fet la seva germana. El retrat dels personatges és sensacional. L’autor aconsegueix que te’ls facis teus des del primer moment. Quasi sempre traspuen simpatia i generositat. Té un encant especial en Juanito, nascut a Campillos, a la província de Màlaga. Va formar part del cos de ball fins que va anar a la guerra i va perdre una cama. Ara fa d’apuntador i de cambrer. Al Maravillas no es deixa a ningú penjat! La propietària del teatre, que es diu Carme Bartrina, també cau molt bé, com els primers mestres de música d’en Roger, en Curull i en Barrera; o en Tabernier i en Maurice, que coneix anys després.

El llibre explica els orígens humils d’en Roger, els seus primers passos com a cantant líric i com li canvia la vida quan interpreta el paper del torero Escamillo a la Carmen de Bizet. Marca un abans i un després en la seva carrera, que és meteòrica. La novel·la està plena de escales majors i menors, amb un respecte absolut per l’òpera, però no m’ha enganxat per aquí. Sobretot m’ha agradat l’esperit de supervivència del Maravillas i de tota la seva gent. És una història humana molt interessant. Un exemple enriquidor, i segur que un pèl ensucrat, de com es pot seguir vivint d'una manera més o menys normal tot i la pressió brutal d’una dictadura, de la censura i de la persecució policial. En un moment de l’obra, Llach desplaça en Roger al Senegal, país on ell té la seva fundació. Recomanable.

"Nen, que encara que sembli una bleda, servidor sóc cinturó negre i si alguna cosa t’ensenya el judo és a addicionar la força del contrincant a la teva pròpia, per abatre’l. M’he divertit molt, ha sigut creatiu, cosint i recosint idees, fent de la pròpia misèria l’arma de la denúncia. Val a dir que estava motivat i no tan sols pels antecedents familiars que ja coneixeu. És un règim de corruptes que sobreviu gràcies a la brutalitat i que, quan no en té prou, munta pantomimes judicials per assassinar al garrot o afusellar. Se’n foten de les protestes d’Europa o dels Estats Units o del mateix Papa. Això del Puig Antich ho pagaran... Res a fer, ja es preparen per carregar-se’n alguns més... Res a fer, necessitem sang per alimentar la por. El que fem al Maravillas no servirà er canviar gaire res, però si pot servir per acompanyar i animar el que han de canviar-ho, ja en tinc prou".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de desembre 06, 2017

4 3 2 1 (Paul Auster)


Suposo que tots ens hem fet preguntes amb l’enunciat “Què hauria passat si...”. Què hauria passat si hagués estudiat medecina en lloc de periodisme? Què hauria passat si els meus pares s’haguessin separat i la meva mare s’hagués casat amb un altre home? I si al final jo hagués escollit una parella diferent de la meva? És difícil d’imaginar en quin punt em trobaria en aquest moment i si seria més o menys feliç que ara.

Tot això ho explico, com a premissa de sortida, per parlar de “4 3 2 1”, la darrera novel·la de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, Estats Units, 1947). Es tracta d’una obra catedralícia (893 pàgines), publicada en català per Edicions 62. No és fàcil de llegir perquè hi ha un munt de personatges i una tirallonga de referències bibliogràfiques i cinematogràfiques, sobretot datades en els anys seixanta. Cinquanta pàgines al dia; el cap no dóna per més. Alguns passatges es fan un pèl llargs, sobretot quan parla de les rebel·lions d’estudiants a les universitats, de l’aparició del partit Pantera Negra (en plega guerra racial) i de la participació d’alguns dels protagonistes, sobretot en Ferguson i la Amy, en diverses associacions a favor o en contra d’un munt de coses. M’ha encantat quan en Ferguson fa de periodista o escriu llibres, amb parts dels suposats escrits inclosos. Un llibre dins d’un altre llibre.

Malgrat els “però”, “4, 3, 2, 1” és una grandíssima novel·la. Auster desconstrueix el personatge principal en quatre i li fa viure quatre vides diferents. Com explicava en començar és allò de “Què hauria passat si...”. De vegades, el dubte és la resposta. No puc donar moltes dades, per tal de protegir als possibles lectors, però sí que puc dir que, en alguns moments, les vides d’en Ferguson es poden diferenciar per ben poques coses, com pel fet d’anar a la universitat de Colúmbia o a la de Princeton o per haver començat a sortir abans o després amb l’Amy o per jugar a beisbol, bàsquet o a cap dels dos esports o a tots dos. I aquí em quedo. Una recomanació: no cal estressar-se intentant fer la radiografia de cadascun dels quatre Ferguson, com per exemple la feina que té el pare, amb qui està casada la mare, amb qui si surt ell o quines són les seves orientacions sexuals. L’Auster ens explica les quatre vides a la vegada, passant d’una a l’altra. És pràcticament impossible retenir totes les dades, i tampoc crec que sigui necessari.

Una companya de feina m'ha dit que ella ha preferit llegir-se les quatre vides per separat. Cada capítol està dividit en quatre, 1.1, 1.2, 1.3 i 1.4 i es repeteix la fórmula fins el 7.4. Ella ha llegit els .1 tot seguit i ha anat avançant fins els .4. És una opció. A mi m’ha anat bé fer-ho de la manera més “lògica”, perquè l’última part del llibre m’ha semblat excepcional. La reflexió amb què acaba Auster fa que tot agafi més forma, inclòs el títol, i exploti cap a un final antològic. Haruki Mirakami, un dels meus escriptors preferits, diu que “Paul Auster és definitivament un geni”. Hi estic completament d’acord.

“L’atracció pels diaris era completament diferent de l’atracció pels llibres. Els llibres eren sòlids i permanents, mentre que els diaris eren objectes lleugers i efímers, que podies llençar just després de llegir-los i que eren substituïts per un altre l’endemà al matí, cada matí un nou diari per al dia acabat d’encetar. Els llibres avançaven en línia recta des del principi fins al final, mentre que els diaris eren sempre en diferents llocs a la vegada, un remolí de simultaneïtat i de contradicció, amb diverses històries coexistint a la mateixa pàgina, cadascuna de les quals exposava un aspecte diferent del món, explicava una idea o un fet que no tenia res a veure amb la que hi havia al costat, una guerra a la dreta, una cursa d’ous amb cullera a l’esquerra, un edifici cremat a dalt, una trobada d’escoltes a baix, coses grans i petites barrejades, fets tràgics a la pàgina u i fets frívols a la pàgina quatre, riuades i investigacions policials, descobriments científics i receptes de postres, defuncions i naixements, consells per als enamoraments i mots encreuats, passades de touchdown i debats del Congrés, ciclons i simfonies, vagues i viatges transatlàntics en globus, el diari del matí havia d’incloure necessàriament cadascun d’aquells esdeveniments en aquelles columnes de tinta negra i esborrallada, i cada matí en Ferguson fruïa amb el garbuix que formava tot plegat, perquè allò era el que el món trobava, un gran garbuix embrollat, amb milions de coses diferents passant a la vegada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

dimarts, de desembre 05, 2017

Perfectos desconocidos (Álex de la Iglesdia)


Segueixo Álex de la Iglesia (Bilbao, 1965) des d’”Acción mutante”. No m’he perdut cap de les seves pel·lícules. Acaba d’estrenar “Perfectos desconocidos”, una comèdia divertidíssima. Està ben ambientada, en el menjador d’un pis espectacular, al Madrid més noble, i interpretada per set grans actors. Fan un treball extraordinari. Seria difícil d’escollir-ne un. Molt recomanable.

Sempre he pensat que d’estil se’n té o no se’n té. El de De la Iglesia és personal i intransferible i es reconeix perfectament, fins i tot des de la distància. Encara que dirigeixi una comèdia, en el fons sempre hi ha aquella aura de misteri i el convenciment que passarà alguna cosa inesperada en el moment més inesperat. I passa. A “Perfectos desconocidos”, també. Al director basc no el conec personalment però tot fa pensar que s’ho passa d’allò més bé amb tot el que fa; i això sempre es nota. I, si a més a més, s’envolta d’actors de la qualitat de Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto l’èxit està assegurat.

De la Iglesia aposta per una comèdia d’embolics. És una interpretació de “Perfetti sconosciuti”, de  Paolo Genovese. La pel·lícula critica l’abús del mòbil, les noves tecnologies i les xarxes socials. Tots hi estem enganxats, més o menys. El telèfon s’ha convertit en un apèndix nostre, que ens acompanya a tot arreu i que, en alguns casos, potser amaga terribles secrets. Amb aquesta premissa de fons, tres parelles (Rueda-Fernández; Alteiro-Acosta, que també ho són a la vida real, i Noriega-Fernández) i un noi que va sol (Nieto) es reuneixen per sopar a casa dels primers. Ells són amics de tota la vida. En un moment del sopar, la Blanca (Dafne) proposa jugar a un joc aparentment innocent: els set deixaran el mòbil a sobre de la taula i tot el que hi vagi entrant (whatsapps, sms, notificacions de Facebook i Twitter) es llegiran en veu alta. Les trucades s’agafaran amb l’altaveu posat.

Tenen o no tenen secrets? Estan disposats a córrer el risc? Al final, hi accedeixen tots, la majoria a contracor. Potser per allò del què diran si no ho fem? Tots creuaran els dits perquè les coses que tenen amagades –si les tenen- segueixin sent un secret. Que no soni el mòbil, si us plau! Jo el meu el tinc tancat en un calaix des de diumenge a la tarda. Les parelles saben realment amb qui estan? Saben qui són realment els seus amics? Aquestes i altres preguntes les acaba responent De la Iglesia a “Perfectos desconocidos”, una comèdia que diria que no decebrà pràcticament ningú.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dimecres, de novembre 29, 2017

Les quatre vides de l'oncle Antoine (Xavier Aliaga)


En un moment o altre, algú t’haurà dit que quan es mori no deixarà petjada i que desfilarà, directament, pel carrer de l’oblit. I serà així sempre que, per exemple, no aparegui un familiar amb ganes de saber més i et tregui de l’anonimat en el qual, sigui dit de pas, potser ja hi estaves prou còmode. Qui sap... Arribat el cas, seria una bona manera de treure la pols a un passat que no ho és tant. Obrir finestres perquè entri l’aire.

Aquest familiar és en Xavier Aliaga, que va néixer a Madrid l’any 1970, tot i que s’ha criat a Xàtiva, al País Valencià. L’investigat és Antonio Aliaga, germà del seu pare, a qui ni tan sols va conèixer. Va morir jove i deixant poca informació sobre la seva vida. L’Antonio és el protagonista del llibre “Les quatre vides de l’oncle Antoine”, amb el qual en Xavier va guanyar la vint-i-setena edició del Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle Editorial i té 222 pàgines. L’Antonio va fugir d’Espanya durant els primers anys de la postguerra, després que, suposadament, el seu cunyat el denunciés per les seves activitats antifranquistes. Vivia a Carcaixent, treballava de ferroviari, estava casat i tenia dues filles. Hem d’entendre que, si va deixar-ho tot de cop i volta, és perquè no tenia alternativa.

Com que l’Antonio va instal·lar-se a França va convertir-se en l’Antoine. Allà va formar una altra família, tot i que no va perdre el contacte amb la primera. S’hi va comunicar reiteradament per carta, demanant-li a la seva dona que es reunís amb ell i li portés les filles. La situació sorprèn i molt perquè ell ja havia refet la seva vida. D’algunes de les cartes en tenim referència i no són massa amistoses, per dir-ho d’alguna manera. Per saber més coses sobre el seu tiet, en Xavier es desplaça a França diversos cops, acompanyat del seu pare. Busquen familiars de l’Antoine. S’entrevisten amb gent, entren a Facebook, demanen informació a la Legió i al Partit Comunista; qualsevol cosa que puguin aportar d’ell serà benvinguda.

Malgrat els esforços, avançar no és fàcil. L’Antoine s’ha fet fonedís. Fa la sensació que la seva vida ha quedat coberta per una bona pàtina de misteri. La idea de l’autor és recuperar al seu desconegut tiet de l’oblit i, que en un tancar i obrir d’ulls, deixi de ser una persona anònima per sempre més. Agradarà a la seva família? Diuen que la veritat és dolorosa i no sempre triomfa del tot.

“Havies tornat de França amb la sensació que de les quatre vides del teu oncle, la del pare i ferroviari, la de l’activista en la clandestinitat, la del legionari i la de l’exiliat, la darrera presenta els contorns més nítids. Perquè, tot i que fora parcialment, Esperança, Conxa i Pere la van viure. T’han contat coses que el lector coneixerà més endavant. La resta de fets són encara una col·lecció de fotografies boiroses, desdibuixades. Mentre esperes notícies de la Legió, se t’ocorre que, tal vegada, siga possible documentar la participació d’Antonio en la lluita clandestina, lligar els vincles amb el PCE. Per la qual cosa hauries de poder accedir als arxius del partit. No serà difícil”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dilluns, de novembre 27, 2017

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Haruki Murakami)


Pous fondos i foscos com la gola d’un llop, perfectes per reflexionar. Cases abandonades caigudes en desgràcia, que havien passat per moments millors. Habitacions d’hotel desenfocades on trobar-se amb cossos despullats i beure una mica de whisky, glop a glop. Nova mescla de realitat i ficció, amb la lluna de protagonista. Haruki Murakami en estat pur. Em declaro addicte als seus coneguts mons paral·lels.

Parlo de “Crónica del pájaro que da cuerda al mundo”. És el dinovè llibre que llegeixo del prolífic escriptor japonès (Kyoto, 1949). Té 905 pàgines i està publicat per Tusquets. El seu principal protagonista és en Tooru Okada, que fins no fa massa treballava en un despatx d’advocats. La feina no acabava d’omplir-lo i va decidir deixar-la. Ara porta la intendència de casa seva i s’encarrega de buscar al seu gat perdut, en Noboru Wataya, que és com també es diu el seu ambiciós cunyat. No suporta ni la seva arrogància ni el fet que es cregui superior a la resta de mortals. En Tooru està casat amb la Kumiko, que manté a la família amb la seva feina en una editorial. Tot canvia de cop quan la Kumiko també desapareix, com el seu estimat i arisc gat.

Des d’aquest moment, la novel·la embogeix i comencen a aparèixer personatges extravagants, com les germanes Malta i Creta Kano, que són una mena de vidents que intenten ajudar en Tooru a redreçar la seva vida. Se li fa difícil continuar vivint amb normalitat sense la seva parella. Un altra persona amb qui passa força temps és la May Kasahara, una veïna adolescent que no va a l’escola perquè s’està recuperant d’un accident de trànsit. La coneix un dia, quasi per casualitat, i s’entén força bé amb ella. Com sempre en l’univers Murakami, tot és molt confós, oníric i estrafolari. Algunes parts del llibre se m’han fet un pèl llargues i feixugues, sobretot quan fa referència a esdeveniments històrics. Les cartes del tinent Mamiya en són un exemple clar. El llibre es va publicar l’any 1995. Hi he vist coses que m’han recordat al sensacional “1Q84”, del 2010. Potser va començar a gestar-se a partir d'aquí...

“Es poco frecuente que permanezca emocionalmente agitado mucho tiempo a causa de mis relaciones con los demás. Es obvio que puedo sentirme molesto y enfadarme o exasperarme con alguien. Pero no por mucho tiempo. Tengo la facultad de saber discernir entre mi territorio y el ajeno. (Creo que puede llamarse facultad. La razón, y no es una mera presunción, es que no resulta fácil hacerlo). En resumen, cuando me siento molesto por algo y me enfado o exaspero, traslado el objeto de mi desagrado a un territorio ajeno que no tiene ninguna relación personal conmigo. Luego pienso así: “Bien, ahora me siento molesto, muy enfadado y exasperado. Pero la causa de ello la he aislado en otro territorio, ya no está aquí. Más tarde podré analizar las cosas tranquilamente y tomar una determinación, ¿verdad?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimarts, de novembre 21, 2017

Nivells de vida (Julian Barnes)


Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) dedica “Nivells de vida” a la seva dona, la Pat, que va morir el 2008. El llibre, de 126 pàgines, està publicat per Angle Editorial. La traducció al català és d’Alexandre Gombau i Arnau. Està dividit en tres parts: “El pecat de l’altura”, “Planerament” i “La pèrdua de la profunditat”. A priori, no tenen res a veure entre elles, però, com aquell qui no vol, ho acaba lligant tot.

Ajunta dues coses que no s’havien ajuntat mai fins ara. I el món canvia. A “El pecat d’altura” ajunten l’aeronàutica i la fotografia aèria. En aquesta primera part del llibre, potser la més feixuga, Barnes ens relata les experiències dels pioners dels globus aerostàtics. L’home sempre ha volgut volar. A “Planerament”, la gran protagonista és l’actriu francesa Sara Bernhardt, que va viure entre els anys 1844 i 1923. Pel que llegeixo, estava molt avançada al seu temps i preferia provar d’aquí i d’allà, escapant-se del compromís sempre que podia... tot i que es va acabar casant. El seu matrimoni, però, va ser tempestuós. Un fracàs en majúscules. En aquesta segona part del llibre, un coronel britànic, en Fred Burnaby, s’enamora perdudament d’ella. Faria qualsevol cosa per poder tenir-la eternament al seu costat.

A “La pèrdua de la profunditat”, Barnes ens explica en primera persona el seu descens a l’infern quan la seva dona va morir per culpa d’un càncer. És un relat esfereïdor. No podia imaginar-se, ni de lluny, que el dolor seria tan gran i insuportable. Fins al punt de plantejar-se seriosament el suïcidi. El seu pla era tallar-se les venes dins d’una banyera i posar punt final a una vida sense objectius. No s’acostumava a fer les coses sol, quan sempre les havia fet amb ella. Ni s’acostumarà. L’òpera l’ajuda a superar el mal tràngol, a sobreviure mínimament. Els amics tampoc no estan a l’altura. Alguns eviten parlar de la seva dona quan ell hi és. Altres li pregunten amb massa insistència si està millor, tenint en compte que el tems passa i, diuen, ho cura tot. Millor? Millor no ho estarà mai. En Barnes continua parlant amb la seva dona, explicant-li tot o allò que fa o pensa. Ell ho vol així. I no canviarà. El seu és un amor incontenible, dels que fan mal.

“La ploro amb senzillesa i incondicionalment. Aquesta és la meva bona sort, i també la mala. Temps enrere em van venir al cap aquestes paraules: l’enyoro en cada acció i en cada inacció. Era una d’aquelles frases que em repetia a mi mateix com a confirmació d’on era i què era jo. Com si, en conduir cap a casa, em preparés per a la tornada tot dient: “No tornaré amb ella ni cap a ella”. Com si, quan alguna cosa no sortia bé, s’espatllava o es perdia, em consolés amb un: “Fet i fet, això no és res”. Però el solipsisme de la pena és tal que amb prou feines vaig pensar en els graus i les diferències fins que una amiga va dir que envejava el meu dolor. Per què carai?, li vaig preguntar. Perquè si X (el seu marit) morís, per a mi seria més complicat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dilluns, de novembre 20, 2017

Un pòdium irrepetible 2 (Georgina Esteve i Montse Buñuel)


Tornen la Martina i l’Èric amb “Un pòdium irrepetible 2”, de Georgina Esteve (Barcelona, 1977). La Georgina va arribar a ser una regatista d’alt nivell en kitesurfing. Les il·lustracions són de Montse Buñuel (Granollers, 1968). El llibre, de narrativa juvenil, està publicat per l’editorial Gregal i té 204 pàgines. La primera part va sortir el 2015.

Si el comparem amb el primer llibre, la història d’amor de la Martina i l’Èric creix en importància i queda en el mateix pla que la pràctica dels esports que es van repartint. Recordem que tenen 13 anys i estan fent un treball sobre el món de l’esport. Prefereixen viure’ls en primera persona. És molt més interessant que anar a la biblioteca i tenir-ne una idea global i allunyada. La Martina comença amb la natació sincronitzada, que necessita molta constància i sacrifici. Deixar-ho tot de costat per, algun dia, intentar guanyar una medalla. La noia també prova l’escalada, l’equitació, el patinatge artístic i l’esquí de fons. Quan fa equitació coneix l’Eduard, un noi autista que ha millora molt gràcies a la hipoteràpia; i quan fa esquí de fons a la Isabel, que és cega.

La incorporació dels esports adaptats són la gran novetat d’”Un pòdium irrepetible 2”. De fet, un dels esports que practica l’Èric és el bàsquet en cadira de rodes. També s’apropa al windsurf, al piragüisme, al tenis i a l’aikido. Entre altres coses aprèn que els factors externs, com el vent, són molt importants en els esports a l’aire lliure. També li queda clar que no sempre es pot guanyar. Malgrat tot, quan caus has de fer el possible per tornar-te aixecar. L’Èric, que en algunes fases del llibre està molt trist, s’adona que a la vida, com en el tenis, s’ha d’anar punt a punt, partit a partit. El missatge és que mai has de perdre el món de vista i que els objectius s'han de marcar a llarg termini. És, una mica, la filosofia de l’aikido, l’art marcial amb què acaba el llibre. N’hi haurà un tercer?

La Georgina ho escriu tot amb un llenguatge clar i directe, sense donar més dades de les necessàries. Es tracta d’un llibre de narrativa juvenil i ha de ser amè i visual. Alguns dels valors que queda clar que han de tenir els esportistes són el compromís, la gestió imprevistos i el joc net. La Martina i l’Èric ho tenen clar i segur que els quedarà un molt bon treball. Els textos van molt ben acompanyats pels dibuixos de la Montse, que s’està convertint en tota una experta. Diria que se li acumula la feina. “Un pòdium irrepetible 2” pot ser un bon regal per aquestes festes de Nadal.

“Avui he après que sóc la primera que he de confiar en mi mateixa, que si no confio en mi ni en les meves possibilitats, qui hi confiarà? Però també he après que l’amor té tantes formes i colors com persones i combinacions possibles hi ha en aquest món. Mai no hauria imaginat que algú es pogués enamorar tan bojament de mi a primera vista ni que algú pogués arribar a ser tan impulsiu, però es veu que sí, que de vegades passa”.
Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy_

dijous, de novembre 16, 2017

Todo es posible (Elizabeth Strout)


L’escriptura d’Elizabeth Strout (Portland, Maine, Estats Units, 1956) sempre m’ha semblat íntima, molt íntima, tremendament descriptiva i esquinçada. En va deixar constància a l’exitosa “Me llamo Lucy Barton” i repeteix la fórmula a “Todo es possible”, en la qual torna a aparèixer la mateixa Lucy. El llibre té 275 pàgines i, com l’anterior, està publicat per l'editorial Duomo. Segur que se’n parlarà molt.

D’una manera directa, Lucy Barton només apareix en una de les nou històries que ens regala Strout. Es diu “Hermana” i ens explica com l’escritora, que torna al Mig Oest americà, es retroba amb els seus germans. Feia molt temps que no veia ni al Pete ni a la Vicky, amb els quals ja no comparteix quasi res. Quan eren petits eren més pobres que les rates. Ara ella s’ha fet famosa i ha pogut deixar enrere un passat més dur que una puntada de peu a l’estómac. Els altres dos sobreviuen. En la resta d’històries la Lucy surt d’esquitllada o fins i tot no hi apareix. Recordo que en una algú comenta l’evolució de la Lucy, de la pobresa a l’èxit. L'home, tot content, se'n va a una llibreria propera perquè li signi un exemplar de la seva darrera novel·la.

Strout ens presenta una galeria de personatges tortuosos, fets malbé per dins. Són perdedors o perdedores que no saben què fer per sortir del pou. N’hi ha que no s’agraden físicament. D’altres faran tot el possible per no cometre les errades que van marcar als seus pares, que esperen la mort més sols que la una. M’ha cridat l’atenció una neboda de la Lucy, que estudia al mateix centre que va anar la seva tieta. Sembla igual de llesta... i d’inadaptada. Té problemes amb la seva professora, com ella en el seu dia. Se sent desgraciada al màxim. Fins el punt que, quan algú l’ajuda, s’emociona. No està acostumada que li facin costat. Com diu el títol del llibre, “Todo es possible”, encara per, per desgràcia, poques coses canvien. Només la protagonista central ha aconseguit esquivar la misèria, com a mínim la material. Una misèria tan gran que, per molts anys que passin, tothom la recorda.

“Annie apenas podía suportar la expresión de vulnerabilidad de sus caras. Miró la cocinita, el papel pintado con regueros dejados por el agua, la mecedora en la que su padre siempre se sentaba, el cojín con un roto tan grande que se veía el relleno, la misma eterna tetera en los fogones, la cortina de la parte superior de la ventana con finas telarañas. Volvió a mirar a sus hermanos. Quizá no habían sentido el miedo con el que la pobre Charlene había vivido todos los días. Pero la verdad siempre había estado allí. Habían crecido alimentándose de vergüenza; este era el nutriente de su suelo. Pero, extrañamente, era su padre a quien Annie sentía que entendía mejor. Y por un momento se asombró de eso, de que sus hermanos, buenos, responsables, honrados, juiciosos, jamás hubieran conocido la pasión que inducía a una persona a arriesgar todo lo que tenía”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dimarts, de novembre 14, 2017

Origen (Dan Brown)


Un rei que s’està morint. Un príncep que dubta molt. Un bisbe que intenta aconsellar-los. L’església mana molt. Una futura reina plebea. El retorn de la ultradreta, que de fet mai no ha marxat. I de fons, el franquisme. Massa real? En aquest fosc escenari es desenvolupa “Origen”, de Dan Brown (Exeter, Nou Hampshire, Estats Units, 1964). En català està publicat per Columna i té 631 pàgines.

Què té a veure el professor de simbologia i iconografia religiosa de la Universitat de Harvard amb tot aquest enrenou? Doncs que Robert Langdon viatja a Bilbao per assistir a una presentació que, suposadament, ha de canviar el món per sempre més. El multimilionari Edmon Kirsch, exalumne seu, diu que és capaç de respondre les dues grans preguntes que s’ha fet sempre la humanitat: d'on venim i on anem. La presentació del jove i excèntric científic s’ha de fer al Guggenheim, museu dirigit per l’Ambra Vidal, la promesa del rei Julià. L’anunci d’en Kirsch ha de canviar la ciència per sempre i, de retruc pot perjudicar, perillosament,  totes les religions. Ell sempre s’ha mostrat contrari a tot el que fa olor d’església. Busca venjança personal?

Per fets que no vénen al cas, l’Alma i en Robert han de fugir urgentment cap a Barcelona, per escapar-se de la Guàrdia Reial i d’un enemic desconegut molt més perillós. Els nostres protagonistes passen per llocs emblemàtics de la ciutat, com la Sagrada Família, La Pedrera (Casa Milà) –on viu en Kirsch, un enamorat de Gaudí-, el Parc Güell i el Tibidabo. El llibre, amb el qual Brown homenatja al sensacional arquitecte modernista, comença al monestir de Montserrat. També trobem alguns personatges al Palau Reial de Madrid i a la catedral de Sevilla. Com en tots els llibres de Brown, l’emoció està assegurada. És difícil deixar-lo, perquè en vols una mica més. Els capítols són molt curts i en tots passa alguna cosa. És molt cinematogràfic. Sempre he pensat que el nord-americà dona més importància al fons que a la forma. Lectura de consum ràpid.

Aquest cop, estem davant d’una història d’extremisme religiós, amb la lluita religió-ciència com a gran protagonista. Hi té un paper destacat l’església Palmariana. Brown s’endinsa en tot un seguit de teories científiques i ens presenta un ordinador extremadament intel·ligent, tant o més que els humans. Kirsch el va batejar com Winston i monopolitza una bona part de l’acció. Les noves tecnologies, amb els telèfons mòbils al capdavant, els blocs de conspiracions, els caps de premsa que ho intenten controlar tot i les lluites pel poder també tenen cabuda en aquest llibre que es llegeix força bé. Recordem que Langdon és el protagonista de quatre novel·les més de Brown: “Àngels i dimonis” (2000), “El codi Da Vinci” (2003), “El símbol perdut” (2013) i “Inferno”. Segur que la sèrie continuarà.

"-Els que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo -va dir el príncep, recitant l'aforisme inoblidable après a l'escola primària.
-Això mateix -va dir el seu pare-. I la història ha demostrat repetidament que els bojos ocupen el poder una vegada rere l'altra en onades de nacionalisme agressiu i intolerància, fins i tot en llocs on sembla del tot incomprensible. -El rei es va inclinar cap al seu fill amb la veu més intensa-. Julià, aviat seuràs al tron d'aquest país espectacular, modern, evolucionat i, que, com moltes nacions, ha suportat períodes foscos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Gos blanc (Romain Gary)


Romain Gary va viure 66 anys intensos. Es va suïcidar el 1980, un any després que la seva exdona, l’actriu Jean Seberg. Va néixer a Lituània, però va marxar a França, amb la seva mare, per fugir dels russos. Va lluitar a la Segona Guerra Mundial amb els aliats, pilotant un bombarder, i va treballar pels serveis diplomàtics francesos. Va tenir una vida plena, relacionant-se amb celebritats com John Ford, Gary Copper i De Gaulle.

“Gos blanc” és un dels llibres que ens ha deixat Gary. Ara, Angle Editorial l’ha publicat en català, amb traducció de Jordi Martín Lloret. Té 254 pàgines i és molt potent. El principal protagonista és ell mateix. El data el 1968, quan un gos blanc arriba a casa seva, a Los Àngeles, on viu amb la Jean Seberg. Decideix quedar-se’l. Tot va més o menys bé fins que s’adona que en Batka (que és com va batejar a l’animal) és un Gos Blanc, entrenat per atacar persones negres. Queda completament esparverat. En aquest any crucial pels drets civils, en Gary decideix intentar reeducar al gos. Li diuen que és massa vell per fer-lo canviar d’hàbits, però ell insisteix molt. El deixa en mans d’en Jack Carruthers, un excowboy que ensinistra animals pel cinema en un zoo molt poc convencional.

Gary explica en primera persona com va viure l’assassinat de Martin Luther King i la pressió que feien els Panteres Negres al carrer. També fa referència a les darreres setmanes de Robert Kennedy i als convulsos dies que es van viure a França el mes de maig del 68. L’autor de “Gos blanc” era a tot arreu. El seu llibre és un gran al·legat contra el racisme. No pot suportar que un animal ataqui a una persona només pel color de la seva pell. En tota la història de l’intent de reeducació hi ha un personatge clau, un cuidador negre que es diu Keys. Amb ell queda clar que la història sempre es repeteix, tot i que ens agradaria que fos d’una altra manera. Segons explica Gary, la seva dona, Jean Seberg, va finançar un munt de projectes liderats per negres. Per convenciment? Per sentir-se millor amb ella mateixa? Ell n’acaba tip. Té la casa plena a quasi totes les hores del dia!

“El Keys havia avançat cap al mig del saló i el Gos Blanc, sense deixar de cridar, girava en semicercle al seu voltant, agafava impuls per saltar, però semblava retingut per una barrera psíquica que no aconseguia travessar. Que això anés en contra de tot el seu ensinistrament, de tot el que li havien ensenyat, de tota la seva vida fidel de gos blanc, es reconeixia en el to d’aquells veritables gemecs de desesperació que deixava anar entre dos crits de ràbia...
El Gos Blanc se sentia traïdor. La Jean s’estava dreta a prop de la porta deixada oberta a la nit, empassant-se la por. L’americà negre era al mig de l’habitació, s’havia tret un paquet de la butxaca i feia sortir-ne un cigarret a cops de dit. En acabat se’l va posar entre les dents”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy_

dilluns, de novembre 13, 2017

Fer-se totes les il·lusions possibles (Josep Pla)


38 anys després de l’aparició de “Notes disperses” ha vist la llum “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”. Trobar-se amb un Pla inèdit l’any 2017 és tot un luxe. L'ha preparat Francesc Montero, doctor en filologia catalana i membre de la Càtedra Josep Pla. Té 279 pàgines i està publicat per Destino. Josep Pla va néixer a Palafrugell l’any 1897 i va morir a Llofriu el 1981.

Pla deia que no parlar de política era la seva manera de fer política. En aquest llibre, que és un calaix de sastre, parla molt de Catalunya i d’Espanya, amb frases com aquestes: “Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya” o “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó”. Quan parla dels catalans, Pla ho fa de manera molt crítica. Ens qualifica d’irònics, frenèticament individualistes i d’arrossegar un sentiment d’inferioritat, possiblement pel fet de no tenir pàtria. També creu que no som capaços de fusionar-nos ni d’adherir-nos. Als seus ulls, tot un poema!

En aquesta amalgama de textos sense massa connexió, per això es titula notes disperses, Pla també parla de l’església i ens explica diverses trobades amb amics seus, algunes a Palafrugell, amb menú inclòs. Per les seves pàgines hi passen Salvador Dalí i Gala, Josep Maria Sagarra, Carles Sentís, Maurici Serrahima (d’aquests dos últims se’n reprodueixen algunes cartes al final del llibre) i un munt de persones més. L’empordanès també dóna la seva opinió sobre llibres i revistes de l’època i parla més detingudament de la seva, Destino. No s’oblida Pla de retratar algunes dones, de donar detalls de tot un seguit de putes –en parla unes quantes vegades- i de la seva correspondència pornogràfica amb una dona casada.

“Catalunya és un país europeu, afectat d’una manera insensible –o, en tot cas, molt lleugera- per factors extraeuropeus, cosa que no es podria pas dir d’altres sectors de la península, on els factors aràbics o mahometans hi tenen un gran pes. Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari. Gràcies a la industrialització, conseqüència d’una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental –és a dir, d’economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burguès”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy