dimecres, de gener 17, 2018

L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)


Fonamentar la teva vida en una venjança no pot ser massa saludable. És necessari tenir un motiu (o molts) per aixecar-ser del llit cada dia, una il·lusió, un propòsit, una meta. Però sempre és millor plantejar-se l’endemà en positiu i no basat en una possible represàlia futura que, en el pitjor dels casos, et pot acabar podrint per dins. El temps no perdona, però els records, tampoc.

Tot això potser no ho ha tingut en compte Carles Solé, suposat crític d’art de La Vanguardia, protagonista de “L’homenatge”, de Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, La Corunya, 1959). I dic suposat crític perquè entenc que no és el mateix escriure uns quants articles per aquest diari barceloní, espaiats en el temps, que fer-ho amb assiduïtat, d’una manera més o menys continuada. Queda clar, però, que és la seva “proximitat” amb el rotatiu del grup Godó és la clau que li obre la porta del Cau Ferrat de Sitges. El llibre, dividit en quatre parts i 299 pàgines, està publicat per Columna Edicions. És el Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica.

L’any 1932, a Sitges, Lluïsa Denís, vídua de Santiago Rusiñol, accepta organitzar una trobada per reflexionar sobre el moviment modernista. La proposta és de Solé, que assegura que vol escriure un merescut homenatge als representants catalans d’aquest moviment. La reunió de treball es fa a la casa-taller que la Lluïsa va compartir amb el seu marit. Com ja estava previst, uns dies després va tancar-la i cedir-la a l’Ajuntament. En moments puntuals, els protagonistes també passen pel Palau Maricel i pel Casino Prado. Els convidats són tres, la Júlia Peraire, vídua de Ramon Casas, l’escultor Enric Clarasó i el pintor Miquel Utrillo. La Conxita Canut, que ajuda la Lluïsa a casa, acabarà sent un personatge clau. I no puc explicar res més.

“L’homenatge” és una novel·la que ens parla de la bellesa de l’art en general; i de l’individualisme dels pintors modernistes, ja més en particular. Artistes capaços de deixar enrere a les seves famílies a la recerca de la inspiració divina. L’alcohol d’alta graduació i les drogues, també ajuden, si cal. Però Trigo també teoritza al voltant de la vida, dels amors de joventut, dels anys francesos dels protagonistes i de les decisions –encertades o no- que ens poden acabar acompanyant (o perseguint) sense aturador, per sempre més. Una dada per acabar: Carles Solé busca venjança: contra els pintors que li van negar un lloc de privilegi ja fa una eternitat. A més a més, des de llavors, està perdudament enamorat de la Júlia Peraire. El seu és un homenatge de pa sucat amb oli.

“El crític es va beure el cafè d’un glop i es va quedar mirant el pòsit de la tassa, com si esperés que alguna endevinaire toqués en aquell instant a la porta del Cau Ferrat per llegir-li el seu futur. Després es va girar cap a la Júlia i va assentir sense convenciment. El seu moment havia passat. Tots aquells anys s’havia centrat en la persona equivocada, havia dut a terme una feina que ni tan sols li donava per viure. Els estalvis dels seus pares havien estat la seva única salvació. Tan sols li quedava això, i el seu orgull, però sempre es feia fonedís quan la vídua d’en Casas es trobava en la seva presència”.
Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_

diumenge, de gener 14, 2018

El foc invisible (Javier Sierra)


Diuen que abans d’escriure un llibre, se n’ha d’haver llegit molts. N’estic completament d’acord. Potser entre pàgina i pàgina, gaudint de la ploma dels més grans, algun dia serem capaços de trobar al nostre daimon, el foc invisible, la inspiració. Qui ja té la feina feta és Javier Sierra (Terol, 1971). El seu últim llibre, que precisament es titula “El foc invisible”, l’ha publicat Columna. Té 473 pàgines i es llegeix francament bé.

El protagonista principal d’aquesta història que es mou voluntàriament en els límits de la realitat i la ficció és en David Salas, lingüista del Trinity College de Dublín. Va néixer a Madrid, però viu a Irlanda amb la seva mare. El seu pare va desaparèixer fa molts anys i mai n’ha sabut res més. És nét d’un escriptor i espiritista (no sé què va ser abans) que el va marcar des de ben petit. En David no escriu, però sempre ha estat molt interessat en l’origen i el significat de les paraules. Quan menys s’ho espera, ha de viatjar a Espanya i, quasi sense voler-ho, comença una aventura molt perillosa al costat de Victoria Goodman, una veterana escriptora amiga de la seva família.

La Victoria dirigeix una misteriosa escola d’escriptura batejada amb el nom de “La Muntanya màgica”. Està obsessionada amb el mite del grial. Vol saber si a través d’aquest objecte, en cas que existeixi, seria possible canviar de dimensió i connectar amb “l’altre costat”. El seu punt de partida és “Li contes del graal”, el llibre de Chrétien de Troyes, datat l’any 1180. En David arriba a la “Muntanya” poc després de la desaparició d’un dels alumnes de la Victoria, en Guillermo. S’haurà de saber per què. Completen l’equip la Paula Esteve (historiadora de l’art), en Juan Salazar (un jove informàtic), en Luis Bello (director d’orquestra i estudiós de la història de la música) i la Ches Martín, una farmacèutica i estudiant de medicina que té un grau de llengües clàssiques.

“El foc invisible” està altament documentat, norma habitual en totes les obres de Sierra. Aconsegueix fer un llibre molt amè, amb l’estructura d’una novel·la de misteri i aventures. No té aturador. Només començar, l’autor cita “El codi Da Vinci” de Dan Brown, que defensa aferrissadament. Igual que Robert Langdom a “Origen”, en David Salas també passar per Barcelona, amb aturada obligada al MNAC i a la Font de Montjuic. Intenta seguir les passes d’en Guillermo. L’acció també es desplaça a diverses esglésies romàniques dels Pirineus i a València i s’estudien llibres antics i codis estranys. Tot per trobar l’origen de qualsevol tipus d’inspiració i saber d’on venen les idees. És possible localitzar la porta adequada i connectar amb el més enllà?

“Ara, amb permís de Lady Goodman, estem segurs d’haver ensopegat amb alguna cosa que va més enllà del mite. Si el que ens ha dit el pare Fort és cert, sembla que els textos literaris que van “concebre” el grial i que tan estimats li són, es van construir per explicar alguna cosa que va succeir realment a la península Ibèrica. Qualsevol medievalista sap que era pràctica comuna disfressar la història a través dels romanços, inventant llocs i noms que emmascaressin els autèntics, amb el propòsit de fer circular certes idees sense por que fossin ocultades o represaliades. Anfortes i Perceval amaguen per força identitats hispanes. Montsalvat i Terra Salvaesche han de ser, en conseqüència, topònims nostres. Si els desxifrem i ubiquem, podrem superposar a la història de la regió el que el Guillermo va descobrir abans de morir, i segurament haurem d’admetre que el grial de pedra de València és el que busquem”.

Bona setmana a totes i a tots.

JordiSanuy_

dijous, de desembre 28, 2017

Llibres llegits any 2017 (54)


Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, el mes passat va complir 11 anys. En aquest 2017 hi he afegit 54 llibres. Des de l'inici del blog, ja n'he referenciat un total de 476. La meva llista de lectures de 2017, per ordre alfabètic, i amb el post corresponent, és aquesta. Al 2018, més!

1-. 4 3 2 1 (Paul Auster)
2-. A la deriva (Xavi Narro)
3-. Argelagues (Gemma Ruiz)
4-. Ciutat de vidre (Paul Auster)
5-. Color de llet (Nell Leyshon)
6-. Crims duplicats (Hjorth & Rosenfeldt)
7-. Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Haruki Murakami)
8-. De què fuges, qui et persegueix? (Empar Moliner)
9-. De què parlo quan parlo d’escriure (Haruki Murakami)
10-. El amor que te mereces (Daria Bignardi)
11-. El cavaller suec (Leo Perutz)
12-. El curiós incident del gos a mitjanit (Mark Haddon)
13-. El matrimoni de la senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)
14-. El misteri de la senyoreta Hargreaves (Frank Baker)
15-. El motel del voyeur (Gay Talese)
16-. El noi del Maravillas (Lluis Llach)
17-. Escondida (Ross Armstrong)
18-. Esperança dins la foscor (Rebecca Solnit)
19-. Feminisme de butxaca (Bel Olid)
20-. Fer-se totes les il·lusions possibles (Josep Pla)
21-. Gos blanc (Romain Gary)
22-. Històries de Pequín (David Kidd)
23-. Hotel Lutecia (Empar Fernández)
24-. L'acusació (Bandi)
25-. L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)
26-. L’assassi que estimava els llibres (Martí Domínguez)
27-. L’home que perseguia la seva ombra (David Lagercrantz)
28-. La dona del Cadillac (Joan Carreras)
29-. La set (Jo Nesbo)
30-. La sorra vermella (J.N. Santaeulàlia)
31-. La voz de los árboles (Tracy Chevalier)
32-. Les aventures de Sherlock Holmes (Sir Arthur Conan Doyle)
33-. Les quatre vides de l’oncle Antoine (Xavier Aliaga)
34-. Los amores de Nishino (Hiromi Kawakami)
35-. Loving Graceland (Jordi Prat)
36-. Malditas bastardas (Diversos autors)
37-. Morts prescindibles (Hjorth & Rosenfeldt)
38-. Nivells de vida (Julian Barnes)
39-. No surtis de nit... (Eulàlia Canal i Glòria Marín)
40-. Nosaltres dos (Xavier Bosch)
41-. Nosaltres en la nit (Kent Haruf)
42-. Origen (Dan Brown)
43-. Patria (Fernando Aramburu)
44-. Poesía completa (José Luis Borges)
45-. Quan arriba la penombra (Jaume Cabré)
46-. Què! (Miquel de Palol)
47-. Recursos inhumanos (Pierre Lemaitre)
48-. Retalls de La Fosca (Albert Segú i Vilahur)
49-. Secrets imperfectes (Hjorth & Rosenfeldt)
50-. Silencis inconfessables (Hjorth & Rosenfeldt)
51-. Sputnik, mi amor (Haruki Murakami)
52-. Todo es posible (Elizabeth Strout)
53-. Un pòdium irrepetible 2 (Georgina Esteve i Montse Buñuel)
54-. Vernon Subutex 2 (Virginie Despentes)

Bones Festes de Nadal a tothom i feliç 2018.

@JordiSanuy_

dijous, de desembre 14, 2017

El noi del Maravillas (Lluís Llach)


Feia temps que un llibre no m’emocionava tant. “El noi del Maravillas”, de Lluís Llach (Girona, 1948), respira valors positius a totes i cadascuna de les seves pàgines: tendresa, compromís, solidaritat... La història és agraïda i el seu protagonista principal, Roger Ventós, que s’acaba convertint en un baríton de renom internacional, t’atrapa i no et deixa anar. Té 496 pàgines i està publicat per Empúries.

Tot i que música no estaria entre les meves aficions principals, que ocupen la lectura, el cinema i córrer, el llibre m’ha tocat la fibra sensible. Es nota que Llach, músic i cantautor, viu envoltat de notes musicals i transforma la història d’en Roger en tot un pentagrama. De fet, “El noi del Maravillas” seria la novel·la autobiogràfica del baríton, que hauria viscut entre els anys 1939 i 2017. En Roger va créixer a Seta, a Occitània, i es va traslladar a Barcelona poc abans de complir els setze. La seva mare, la Mireia, que havia fugit del franquisme, no el va poder acompanyar.

En Roger s’instal·là al colomer del Maravillas, un exitós teatre de varietats del Paral·lel. Allà és on ha viscut sempre el seu tiet Lluís, a qui no havia conegut fins ara. És el tramoista del teatre, feina que també havia fet la seva germana. El retrat dels personatges és sensacional. L’autor aconsegueix que te’ls facis teus des del primer moment. Quasi sempre traspuen simpatia i generositat. Té un encant especial en Juanito, nascut a Campillos, a la província de Màlaga. Va formar part del cos de ball fins que va anar a la guerra i va perdre una cama. Ara fa d’apuntador i de cambrer. Al Maravillas no es deixa a ningú penjat! La propietària del teatre, que es diu Carme Bartrina, també cau molt bé, com els primers mestres de música d’en Roger, en Curull i en Barrera; o en Tabernier i en Maurice, que coneix anys després.

El llibre explica els orígens humils d’en Roger, els seus primers passos com a cantant líric i com li canvia la vida quan interpreta el paper del torero Escamillo a la Carmen de Bizet. Marca un abans i un després en la seva carrera, que és meteòrica. La novel·la està plena de escales majors i menors, amb un respecte absolut per l’òpera, però no m’ha enganxat per aquí. Sobretot m’ha agradat l’esperit de supervivència del Maravillas i de tota la seva gent. És una història humana molt interessant. Un exemple enriquidor, i segur que un pèl ensucrat, de com es pot seguir vivint d'una manera més o menys normal tot i la pressió brutal d’una dictadura, de la censura i de la persecució policial. En un moment de l’obra, Llach desplaça en Roger al Senegal, país on ell té la seva fundació. Recomanable.

"Nen, que encara que sembli una bleda, servidor sóc cinturó negre i si alguna cosa t’ensenya el judo és a addicionar la força del contrincant a la teva pròpia, per abatre’l. M’he divertit molt, ha sigut creatiu, cosint i recosint idees, fent de la pròpia misèria l’arma de la denúncia. Val a dir que estava motivat i no tan sols pels antecedents familiars que ja coneixeu. És un règim de corruptes que sobreviu gràcies a la brutalitat i que, quan no en té prou, munta pantomimes judicials per assassinar al garrot o afusellar. Se’n foten de les protestes d’Europa o dels Estats Units o del mateix Papa. Això del Puig Antich ho pagaran... Res a fer, ja es preparen per carregar-se’n alguns més... Res a fer, necessitem sang per alimentar la por. El que fem al Maravillas no servirà er canviar gaire res, però si pot servir per acompanyar i animar el que han de canviar-ho, ja en tinc prou".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de desembre 06, 2017

4 3 2 1 (Paul Auster)


Suposo que tots ens hem fet preguntes amb l’enunciat “Què hauria passat si...”. Què hauria passat si hagués estudiat medecina en lloc de periodisme? Què hauria passat si els meus pares s’haguessin separat i la meva mare s’hagués casat amb un altre home? I si al final jo hagués escollit una parella diferent de la meva? És difícil d’imaginar en quin punt em trobaria en aquest moment i si seria més o menys feliç que ara.

Tot això ho explico, com a premissa de sortida, per parlar de “4 3 2 1”, la darrera novel·la de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, Estats Units, 1947). Es tracta d’una obra catedralícia (893 pàgines), publicada en català per Edicions 62. No és fàcil de llegir perquè hi ha un munt de personatges i una tirallonga de referències bibliogràfiques i cinematogràfiques, sobretot datades en els anys seixanta. Cinquanta pàgines al dia; el cap no dóna per més. Alguns passatges es fan un pèl llargs, sobretot quan parla de les rebel·lions d’estudiants a les universitats, de l’aparició del partit Pantera Negra (en plega guerra racial) i de la participació d’alguns dels protagonistes, sobretot en Ferguson i la Amy, en diverses associacions a favor o en contra d’un munt de coses. M’ha encantat quan en Ferguson fa de periodista o escriu llibres, amb parts dels suposats escrits inclosos. Un llibre dins d’un altre llibre.

Malgrat els “però”, “4, 3, 2, 1” és una grandíssima novel·la. Auster desconstrueix el personatge principal en quatre i li fa viure quatre vides diferents. Com explicava en començar és allò de “Què hauria passat si...”. De vegades, el dubte és la resposta. No puc donar moltes dades, per tal de protegir als possibles lectors, però sí que puc dir que, en alguns moments, les vides d’en Ferguson es poden diferenciar per ben poques coses, com pel fet d’anar a la universitat de Colúmbia o a la de Princeton o per haver començat a sortir abans o després amb l’Amy o per jugar a beisbol, bàsquet o a cap dels dos esports o a tots dos. I aquí em quedo. Una recomanació: no cal estressar-se intentant fer la radiografia de cadascun dels quatre Ferguson, com per exemple la feina que té el pare, amb qui està casada la mare, amb qui si surt ell o quines són les seves orientacions sexuals. L’Auster ens explica les quatre vides a la vegada, passant d’una a l’altra. És pràcticament impossible retenir totes les dades, i tampoc crec que sigui necessari.

Una companya de feina m'ha dit que ella ha preferit llegir-se les quatre vides per separat. Cada capítol està dividit en quatre, 1.1, 1.2, 1.3 i 1.4 i es repeteix la fórmula fins el 7.4. Ella ha llegit els .1 tot seguit i ha anat avançant fins els .4. És una opció. A mi m’ha anat bé fer-ho de la manera més “lògica”, perquè l’última part del llibre m’ha semblat excepcional. La reflexió amb què acaba Auster fa que tot agafi més forma, inclòs el títol, i exploti cap a un final antològic. Haruki Mirakami, un dels meus escriptors preferits, diu que “Paul Auster és definitivament un geni”. Hi estic completament d’acord.

“L’atracció pels diaris era completament diferent de l’atracció pels llibres. Els llibres eren sòlids i permanents, mentre que els diaris eren objectes lleugers i efímers, que podies llençar just després de llegir-los i que eren substituïts per un altre l’endemà al matí, cada matí un nou diari per al dia acabat d’encetar. Els llibres avançaven en línia recta des del principi fins al final, mentre que els diaris eren sempre en diferents llocs a la vegada, un remolí de simultaneïtat i de contradicció, amb diverses històries coexistint a la mateixa pàgina, cadascuna de les quals exposava un aspecte diferent del món, explicava una idea o un fet que no tenia res a veure amb la que hi havia al costat, una guerra a la dreta, una cursa d’ous amb cullera a l’esquerra, un edifici cremat a dalt, una trobada d’escoltes a baix, coses grans i petites barrejades, fets tràgics a la pàgina u i fets frívols a la pàgina quatre, riuades i investigacions policials, descobriments científics i receptes de postres, defuncions i naixements, consells per als enamoraments i mots encreuats, passades de touchdown i debats del Congrés, ciclons i simfonies, vagues i viatges transatlàntics en globus, el diari del matí havia d’incloure necessàriament cadascun d’aquells esdeveniments en aquelles columnes de tinta negra i esborrallada, i cada matí en Ferguson fruïa amb el garbuix que formava tot plegat, perquè allò era el que el món trobava, un gran garbuix embrollat, amb milions de coses diferents passant a la vegada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dimarts, de desembre 05, 2017

Perfectos desconocidos (Álex de la Iglesdia)


Segueixo Álex de la Iglesia (Bilbao, 1965) des d’”Acción mutante”. No m’he perdut cap de les seves pel·lícules. Acaba d’estrenar “Perfectos desconocidos”, una comèdia divertidíssima. Està ben ambientada, en el menjador d’un pis espectacular, al Madrid més noble, i interpretada per set grans actors. Fan un treball extraordinari. Seria difícil d’escollir-ne un. Molt recomanable.

Sempre he pensat que d’estil se’n té o no se’n té. El de De la Iglesia és personal i intransferible i es reconeix perfectament, fins i tot des de la distància. Encara que dirigeixi una comèdia, en el fons sempre hi ha aquella aura de misteri i el convenciment que passarà alguna cosa inesperada en el moment més inesperat. I passa. A “Perfectos desconocidos”, també. Al director basc no el conec personalment però tot fa pensar que s’ho passa d’allò més bé amb tot el que fa; i això sempre es nota. I, si a més a més, s’envolta d’actors de la qualitat de Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto l’èxit està assegurat.

De la Iglesia aposta per una comèdia d’embolics. És una interpretació de “Perfetti sconosciuti”, de  Paolo Genovese. La pel·lícula critica l’abús del mòbil, les noves tecnologies i les xarxes socials. Tots hi estem enganxats, més o menys. El telèfon s’ha convertit en un apèndix nostre, que ens acompanya a tot arreu i que, en alguns casos, potser amaga terribles secrets. Amb aquesta premissa de fons, tres parelles (Rueda-Fernández; Alteiro-Acosta, que també ho són a la vida real, i Noriega-Fernández) i un noi que va sol (Nieto) es reuneixen per sopar a casa dels primers. Ells són amics de tota la vida. En un moment del sopar, la Blanca (Dafne) proposa jugar a un joc aparentment innocent: els set deixaran el mòbil a sobre de la taula i tot el que hi vagi entrant (whatsapps, sms, notificacions de Facebook i Twitter) es llegiran en veu alta. Les trucades s’agafaran amb l’altaveu posat.

Tenen o no tenen secrets? Estan disposats a córrer el risc? Al final, hi accedeixen tots, la majoria a contracor. Potser per allò del què diran si no ho fem? Tots creuaran els dits perquè les coses que tenen amagades –si les tenen- segueixin sent un secret. Que no soni el mòbil, si us plau! Jo el meu el tinc tancat en un calaix des de diumenge a la tarda. Les parelles saben realment amb qui estan? Saben qui són realment els seus amics? Aquestes i altres preguntes les acaba responent De la Iglesia a “Perfectos desconocidos”, una comèdia que diria que no decebrà pràcticament ningú.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dimecres, de novembre 29, 2017

Les quatre vides de l'oncle Antoine (Xavier Aliaga)


En un moment o altre, algú t’haurà dit que quan es mori no deixarà petjada i que desfilarà, directament, pel carrer de l’oblit. I serà així sempre que, per exemple, no aparegui un familiar amb ganes de saber més i et tregui de l’anonimat en el qual, sigui dit de pas, potser ja hi estaves prou còmode. Qui sap... Arribat el cas, seria una bona manera de treure la pols a un passat que no ho és tant. Obrir finestres perquè entri l’aire.

Aquest familiar és en Xavier Aliaga, que va néixer a Madrid l’any 1970, tot i que s’ha criat a Xàtiva, al País Valencià. L’investigat és Antonio Aliaga, germà del seu pare, a qui ni tan sols va conèixer. Va morir jove i deixant poca informació sobre la seva vida. L’Antonio és el protagonista del llibre “Les quatre vides de l’oncle Antoine”, amb el qual en Xavier va guanyar la vint-i-setena edició del Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Està publicat per Angle Editorial i té 222 pàgines. L’Antonio va fugir d’Espanya durant els primers anys de la postguerra, després que, suposadament, el seu cunyat el denunciés per les seves activitats antifranquistes. Vivia a Carcaixent, treballava de ferroviari, estava casat i tenia dues filles. Hem d’entendre que, si va deixar-ho tot de cop i volta, és perquè no tenia alternativa.

Com que l’Antonio va instal·lar-se a França va convertir-se en l’Antoine. Allà va formar una altra família, tot i que no va perdre el contacte amb la primera. S’hi va comunicar reiteradament per carta, demanant-li a la seva dona que es reunís amb ell i li portés les filles. La situació sorprèn i molt perquè ell ja havia refet la seva vida. D’algunes de les cartes en tenim referència i no són massa amistoses, per dir-ho d’alguna manera. Per saber més coses sobre el seu tiet, en Xavier es desplaça a França diversos cops, acompanyat del seu pare. Busquen familiars de l’Antoine. S’entrevisten amb gent, entren a Facebook, demanen informació a la Legió i al Partit Comunista; qualsevol cosa que puguin aportar d’ell serà benvinguda.

Malgrat els esforços, avançar no és fàcil. L’Antoine s’ha fet fonedís. Fa la sensació que la seva vida ha quedat coberta per una bona pàtina de misteri. La idea de l’autor és recuperar al seu desconegut tiet de l’oblit i, que en un tancar i obrir d’ulls, deixi de ser una persona anònima per sempre més. Agradarà a la seva família? Diuen que la veritat és dolorosa i no sempre triomfa del tot.

“Havies tornat de França amb la sensació que de les quatre vides del teu oncle, la del pare i ferroviari, la de l’activista en la clandestinitat, la del legionari i la de l’exiliat, la darrera presenta els contorns més nítids. Perquè, tot i que fora parcialment, Esperança, Conxa i Pere la van viure. T’han contat coses que el lector coneixerà més endavant. La resta de fets són encara una col·lecció de fotografies boiroses, desdibuixades. Mentre esperes notícies de la Legió, se t’ocorre que, tal vegada, siga possible documentar la participació d’Antonio en la lluita clandestina, lligar els vincles amb el PCE. Per la qual cosa hauries de poder accedir als arxius del partit. No serà difícil”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dilluns, de novembre 27, 2017

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (Haruki Murakami)


Pous fondos i foscos com la gola d’un llop, perfectes per reflexionar. Cases abandonades caigudes en desgràcia, que havien passat per moments millors. Habitacions d’hotel desenfocades on trobar-se amb cossos despullats i beure una mica de whisky, glop a glop. Nova mescla de realitat i ficció, amb la lluna de protagonista. Haruki Murakami en estat pur. Em declaro addicte als seus coneguts mons paral·lels.

Parlo de “Crónica del pájaro que da cuerda al mundo”. És el dinovè llibre que llegeixo del prolífic escriptor japonès (Kyoto, 1949). Té 905 pàgines i està publicat per Tusquets. El seu principal protagonista és en Tooru Okada, que fins no fa massa treballava en un despatx d’advocats. La feina no acabava d’omplir-lo i va decidir deixar-la. Ara porta la intendència de casa seva i s’encarrega de buscar al seu gat perdut, en Noboru Wataya, que és com també es diu el seu ambiciós cunyat. No suporta ni la seva arrogància ni el fet que es cregui superior a la resta de mortals. En Tooru està casat amb la Kumiko, que manté a la família amb la seva feina en una editorial. Tot canvia de cop quan la Kumiko també desapareix, com el seu estimat i arisc gat.

Des d’aquest moment, la novel·la embogeix i comencen a aparèixer personatges extravagants, com les germanes Malta i Creta Kano, que són una mena de vidents que intenten ajudar en Tooru a redreçar la seva vida. Se li fa difícil continuar vivint amb normalitat sense la seva parella. Un altra persona amb qui passa força temps és la May Kasahara, una veïna adolescent que no va a l’escola perquè s’està recuperant d’un accident de trànsit. La coneix un dia, quasi per casualitat, i s’entén força bé amb ella. Com sempre en l’univers Murakami, tot és molt confós, oníric i estrafolari. Algunes parts del llibre se m’han fet un pèl llargues i feixugues, sobretot quan fa referència a esdeveniments històrics. Les cartes del tinent Mamiya en són un exemple clar. El llibre es va publicar l’any 1995. Hi he vist coses que m’han recordat al sensacional “1Q84”, del 2010. Potser va començar a gestar-se a partir d'aquí...

“Es poco frecuente que permanezca emocionalmente agitado mucho tiempo a causa de mis relaciones con los demás. Es obvio que puedo sentirme molesto y enfadarme o exasperarme con alguien. Pero no por mucho tiempo. Tengo la facultad de saber discernir entre mi territorio y el ajeno. (Creo que puede llamarse facultad. La razón, y no es una mera presunción, es que no resulta fácil hacerlo). En resumen, cuando me siento molesto por algo y me enfado o exaspero, traslado el objeto de mi desagrado a un territorio ajeno que no tiene ninguna relación personal conmigo. Luego pienso así: “Bien, ahora me siento molesto, muy enfadado y exasperado. Pero la causa de ello la he aislado en otro territorio, ya no está aquí. Más tarde podré analizar las cosas tranquilamente y tomar una determinación, ¿verdad?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimarts, de novembre 21, 2017

Nivells de vida (Julian Barnes)


Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) dedica “Nivells de vida” a la seva dona, la Pat, que va morir el 2008. El llibre, de 126 pàgines, està publicat per Angle Editorial. La traducció al català és d’Alexandre Gombau i Arnau. Està dividit en tres parts: “El pecat de l’altura”, “Planerament” i “La pèrdua de la profunditat”. A priori, no tenen res a veure entre elles, però, com aquell qui no vol, ho acaba lligant tot.

Ajunta dues coses que no s’havien ajuntat mai fins ara. I el món canvia. A “El pecat d’altura” ajunten l’aeronàutica i la fotografia aèria. En aquesta primera part del llibre, potser la més feixuga, Barnes ens relata les experiències dels pioners dels globus aerostàtics. L’home sempre ha volgut volar. A “Planerament”, la gran protagonista és l’actriu francesa Sara Bernhardt, que va viure entre els anys 1844 i 1923. Pel que llegeixo, estava molt avançada al seu temps i preferia provar d’aquí i d’allà, escapant-se del compromís sempre que podia... tot i que es va acabar casant. El seu matrimoni, però, va ser tempestuós. Un fracàs en majúscules. En aquesta segona part del llibre, un coronel britànic, en Fred Burnaby, s’enamora perdudament d’ella. Faria qualsevol cosa per poder tenir-la eternament al seu costat.

A “La pèrdua de la profunditat”, Barnes ens explica en primera persona el seu descens a l’infern quan la seva dona va morir per culpa d’un càncer. És un relat esfereïdor. No podia imaginar-se, ni de lluny, que el dolor seria tan gran i insuportable. Fins al punt de plantejar-se seriosament el suïcidi. El seu pla era tallar-se les venes dins d’una banyera i posar punt final a una vida sense objectius. No s’acostumava a fer les coses sol, quan sempre les havia fet amb ella. Ni s’acostumarà. L’òpera l’ajuda a superar el mal tràngol, a sobreviure mínimament. Els amics tampoc no estan a l’altura. Alguns eviten parlar de la seva dona quan ell hi és. Altres li pregunten amb massa insistència si està millor, tenint en compte que el tems passa i, diuen, ho cura tot. Millor? Millor no ho estarà mai. En Barnes continua parlant amb la seva dona, explicant-li tot o allò que fa o pensa. Ell ho vol així. I no canviarà. El seu és un amor incontenible, dels que fan mal.

“La ploro amb senzillesa i incondicionalment. Aquesta és la meva bona sort, i també la mala. Temps enrere em van venir al cap aquestes paraules: l’enyoro en cada acció i en cada inacció. Era una d’aquelles frases que em repetia a mi mateix com a confirmació d’on era i què era jo. Com si, en conduir cap a casa, em preparés per a la tornada tot dient: “No tornaré amb ella ni cap a ella”. Com si, quan alguna cosa no sortia bé, s’espatllava o es perdia, em consolés amb un: “Fet i fet, això no és res”. Però el solipsisme de la pena és tal que amb prou feines vaig pensar en els graus i les diferències fins que una amiga va dir que envejava el meu dolor. Per què carai?, li vaig preguntar. Perquè si X (el seu marit) morís, per a mi seria més complicat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dilluns, de novembre 20, 2017

Un pòdium irrepetible 2 (Georgina Esteve i Montse Buñuel)


Tornen la Martina i l’Èric amb “Un pòdium irrepetible 2”, de Georgina Esteve (Barcelona, 1977). La Georgina va arribar a ser una regatista d’alt nivell en kitesurfing. Les il·lustracions són de Montse Buñuel (Granollers, 1968). El llibre, de narrativa juvenil, està publicat per l’editorial Gregal i té 204 pàgines. La primera part va sortir el 2015.

Si el comparem amb el primer llibre, la història d’amor de la Martina i l’Èric creix en importància i queda en el mateix pla que la pràctica dels esports que es van repartint. Recordem que tenen 13 anys i estan fent un treball sobre el món de l’esport. Prefereixen viure’ls en primera persona. És molt més interessant que anar a la biblioteca i tenir-ne una idea global i allunyada. La Martina comença amb la natació sincronitzada, que necessita molta constància i sacrifici. Deixar-ho tot de costat per, algun dia, intentar guanyar una medalla. La noia també prova l’escalada, l’equitació, el patinatge artístic i l’esquí de fons. Quan fa equitació coneix l’Eduard, un noi autista que ha millora molt gràcies a la hipoteràpia; i quan fa esquí de fons a la Isabel, que és cega.

La incorporació dels esports adaptats són la gran novetat d’”Un pòdium irrepetible 2”. De fet, un dels esports que practica l’Èric és el bàsquet en cadira de rodes. També s’apropa al windsurf, al piragüisme, al tenis i a l’aikido. Entre altres coses aprèn que els factors externs, com el vent, són molt importants en els esports a l’aire lliure. També li queda clar que no sempre es pot guanyar. Malgrat tot, quan caus has de fer el possible per tornar-te aixecar. L’Èric, que en algunes fases del llibre està molt trist, s’adona que a la vida, com en el tenis, s’ha d’anar punt a punt, partit a partit. El missatge és que mai has de perdre el món de vista i que els objectius s'han de marcar a llarg termini. És, una mica, la filosofia de l’aikido, l’art marcial amb què acaba el llibre. N’hi haurà un tercer?

La Georgina ho escriu tot amb un llenguatge clar i directe, sense donar més dades de les necessàries. Es tracta d’un llibre de narrativa juvenil i ha de ser amè i visual. Alguns dels valors que queda clar que han de tenir els esportistes són el compromís, la gestió imprevistos i el joc net. La Martina i l’Èric ho tenen clar i segur que els quedarà un molt bon treball. Els textos van molt ben acompanyats pels dibuixos de la Montse, que s’està convertint en tota una experta. Diria que se li acumula la feina. “Un pòdium irrepetible 2” pot ser un bon regal per aquestes festes de Nadal.

“Avui he après que sóc la primera que he de confiar en mi mateixa, que si no confio en mi ni en les meves possibilitats, qui hi confiarà? Però també he après que l’amor té tantes formes i colors com persones i combinacions possibles hi ha en aquest món. Mai no hauria imaginat que algú es pogués enamorar tan bojament de mi a primera vista ni que algú pogués arribar a ser tan impulsiu, però es veu que sí, que de vegades passa”.
Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy_

dijous, de novembre 16, 2017

Todo es posible (Elizabeth Strout)


L’escriptura d’Elizabeth Strout (Portland, Maine, Estats Units, 1956) sempre m’ha semblat íntima, molt íntima, tremendament descriptiva i esquinçada. En va deixar constància a l’exitosa “Me llamo Lucy Barton” i repeteix la fórmula a “Todo es possible”, en la qual torna a aparèixer la mateixa Lucy. El llibre té 275 pàgines i, com l’anterior, està publicat per l'editorial Duomo. Segur que se’n parlarà molt.

D’una manera directa, Lucy Barton només apareix en una de les nou històries que ens regala Strout. Es diu “Hermana” i ens explica com l’escritora, que torna al Mig Oest americà, es retroba amb els seus germans. Feia molt temps que no veia ni al Pete ni a la Vicky, amb els quals ja no comparteix quasi res. Quan eren petits eren més pobres que les rates. Ara ella s’ha fet famosa i ha pogut deixar enrere un passat més dur que una puntada de peu a l’estómac. Els altres dos sobreviuen. En la resta d’històries la Lucy surt d’esquitllada o fins i tot no hi apareix. Recordo que en una algú comenta l’evolució de la Lucy, de la pobresa a l’èxit. L'home, tot content, se'n va a una llibreria propera perquè li signi un exemplar de la seva darrera novel·la.

Strout ens presenta una galeria de personatges tortuosos, fets malbé per dins. Són perdedors o perdedores que no saben què fer per sortir del pou. N’hi ha que no s’agraden físicament. D’altres faran tot el possible per no cometre les errades que van marcar als seus pares, que esperen la mort més sols que la una. M’ha cridat l’atenció una neboda de la Lucy, que estudia al mateix centre que va anar la seva tieta. Sembla igual de llesta... i d’inadaptada. Té problemes amb la seva professora, com ella en el seu dia. Se sent desgraciada al màxim. Fins el punt que, quan algú l’ajuda, s’emociona. No està acostumada que li facin costat. Com diu el títol del llibre, “Todo es possible”, encara per, per desgràcia, poques coses canvien. Només la protagonista central ha aconseguit esquivar la misèria, com a mínim la material. Una misèria tan gran que, per molts anys que passin, tothom la recorda.

“Annie apenas podía suportar la expresión de vulnerabilidad de sus caras. Miró la cocinita, el papel pintado con regueros dejados por el agua, la mecedora en la que su padre siempre se sentaba, el cojín con un roto tan grande que se veía el relleno, la misma eterna tetera en los fogones, la cortina de la parte superior de la ventana con finas telarañas. Volvió a mirar a sus hermanos. Quizá no habían sentido el miedo con el que la pobre Charlene había vivido todos los días. Pero la verdad siempre había estado allí. Habían crecido alimentándose de vergüenza; este era el nutriente de su suelo. Pero, extrañamente, era su padre a quien Annie sentía que entendía mejor. Y por un momento se asombró de eso, de que sus hermanos, buenos, responsables, honrados, juiciosos, jamás hubieran conocido la pasión que inducía a una persona a arriesgar todo lo que tenía”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dimarts, de novembre 14, 2017

Origen (Dan Brown)


Un rei que s’està morint. Un príncep que dubta molt. Un bisbe que intenta aconsellar-los. L’església mana molt. Una futura reina plebea. El retorn de la ultradreta, que de fet mai no ha marxat. I de fons, el franquisme. Massa real? En aquest fosc escenari es desenvolupa “Origen”, de Dan Brown (Exeter, Nou Hampshire, Estats Units, 1964). En català està publicat per Columna i té 631 pàgines.

Què té a veure el professor de simbologia i iconografia religiosa de la Universitat de Harvard amb tot aquest enrenou? Doncs que Robert Langdon viatja a Bilbao per assistir a una presentació que, suposadament, ha de canviar el món per sempre més. El multimilionari Edmon Kirsch, exalumne seu, diu que és capaç de respondre les dues grans preguntes que s’ha fet sempre la humanitat: d'on venim i on anem. La presentació del jove i excèntric científic s’ha de fer al Guggenheim, museu dirigit per l’Ambra Vidal, la promesa del rei Julià. L’anunci d’en Kirsch ha de canviar la ciència per sempre i, de retruc pot perjudicar, perillosament,  totes les religions. Ell sempre s’ha mostrat contrari a tot el que fa olor d’església. Busca venjança personal?

Per fets que no vénen al cas, l’Alma i en Robert han de fugir urgentment cap a Barcelona, per escapar-se de la Guàrdia Reial i d’un enemic desconegut molt més perillós. Els nostres protagonistes passen per llocs emblemàtics de la ciutat, com la Sagrada Família, La Pedrera (Casa Milà) –on viu en Kirsch, un enamorat de Gaudí-, el Parc Güell i el Tibidabo. El llibre, amb el qual Brown homenatja al sensacional arquitecte modernista, comença al monestir de Montserrat. També trobem alguns personatges al Palau Reial de Madrid i a la catedral de Sevilla. Com en tots els llibres de Brown, l’emoció està assegurada. És difícil deixar-lo, perquè en vols una mica més. Els capítols són molt curts i en tots passa alguna cosa. És molt cinematogràfic. Sempre he pensat que el nord-americà dona més importància al fons que a la forma. Lectura de consum ràpid.

Aquest cop, estem davant d’una història d’extremisme religiós, amb la lluita religió-ciència com a gran protagonista. Hi té un paper destacat l’església Palmariana. Brown s’endinsa en tot un seguit de teories científiques i ens presenta un ordinador extremadament intel·ligent, tant o més que els humans. Kirsch el va batejar com Winston i monopolitza una bona part de l’acció. Les noves tecnologies, amb els telèfons mòbils al capdavant, els blocs de conspiracions, els caps de premsa que ho intenten controlar tot i les lluites pel poder també tenen cabuda en aquest llibre que es llegeix força bé. Recordem que Langdon és el protagonista de quatre novel·les més de Brown: “Àngels i dimonis” (2000), “El codi Da Vinci” (2003), “El símbol perdut” (2013) i “Inferno”. Segur que la sèrie continuarà.

"-Els que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo -va dir el príncep, recitant l'aforisme inoblidable après a l'escola primària.
-Això mateix -va dir el seu pare-. I la història ha demostrat repetidament que els bojos ocupen el poder una vegada rere l'altra en onades de nacionalisme agressiu i intolerància, fins i tot en llocs on sembla del tot incomprensible. -El rei es va inclinar cap al seu fill amb la veu més intensa-. Julià, aviat seuràs al tron d'aquest país espectacular, modern, evolucionat i, que, com moltes nacions, ha suportat períodes foscos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Gos blanc (Romain Gary)


Romain Gary va viure 66 anys intensos. Es va suïcidar el 1980, un any després que la seva exdona, l’actriu Jean Seberg. Va néixer a Lituània, però va marxar a França, amb la seva mare, per fugir dels russos. Va lluitar a la Segona Guerra Mundial amb els aliats, pilotant un bombarder, i va treballar pels serveis diplomàtics francesos. Va tenir una vida plena, relacionant-se amb celebritats com John Ford, Gary Copper i De Gaulle.

“Gos blanc” és un dels llibres que ens ha deixat Gary. Ara, Angle Editorial l’ha publicat en català, amb traducció de Jordi Martín Lloret. Té 254 pàgines i és molt potent. El principal protagonista és ell mateix. El data el 1968, quan un gos blanc arriba a casa seva, a Los Àngeles, on viu amb la Jean Seberg. Decideix quedar-se’l. Tot va més o menys bé fins que s’adona que en Batka (que és com va batejar a l’animal) és un Gos Blanc, entrenat per atacar persones negres. Queda completament esparverat. En aquest any crucial pels drets civils, en Gary decideix intentar reeducar al gos. Li diuen que és massa vell per fer-lo canviar d’hàbits, però ell insisteix molt. El deixa en mans d’en Jack Carruthers, un excowboy que ensinistra animals pel cinema en un zoo molt poc convencional.

Gary explica en primera persona com va viure l’assassinat de Martin Luther King i la pressió que feien els Panteres Negres al carrer. També fa referència a les darreres setmanes de Robert Kennedy i als convulsos dies que es van viure a França el mes de maig del 68. L’autor de “Gos blanc” era a tot arreu. El seu llibre és un gran al·legat contra el racisme. No pot suportar que un animal ataqui a una persona només pel color de la seva pell. En tota la història de l’intent de reeducació hi ha un personatge clau, un cuidador negre que es diu Keys. Amb ell queda clar que la història sempre es repeteix, tot i que ens agradaria que fos d’una altra manera. Segons explica Gary, la seva dona, Jean Seberg, va finançar un munt de projectes liderats per negres. Per convenciment? Per sentir-se millor amb ella mateixa? Ell n’acaba tip. Té la casa plena a quasi totes les hores del dia!

“El Keys havia avançat cap al mig del saló i el Gos Blanc, sense deixar de cridar, girava en semicercle al seu voltant, agafava impuls per saltar, però semblava retingut per una barrera psíquica que no aconseguia travessar. Que això anés en contra de tot el seu ensinistrament, de tot el que li havien ensenyat, de tota la seva vida fidel de gos blanc, es reconeixia en el to d’aquells veritables gemecs de desesperació que deixava anar entre dos crits de ràbia...
El Gos Blanc se sentia traïdor. La Jean s’estava dreta a prop de la porta deixada oberta a la nit, empassant-se la por. L’americà negre era al mig de l’habitació, s’havia tret un paquet de la butxaca i feia sortir-ne un cigarret a cops de dit. En acabat se’l va posar entre les dents”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy_

dilluns, de novembre 13, 2017

Fer-se totes les il·lusions possibles (Josep Pla)


38 anys després de l’aparició de “Notes disperses” ha vist la llum “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”. Trobar-se amb un Pla inèdit l’any 2017 és tot un luxe. L'ha preparat Francesc Montero, doctor en filologia catalana i membre de la Càtedra Josep Pla. Té 279 pàgines i està publicat per Destino. Josep Pla va néixer a Palafrugell l’any 1897 i va morir a Llofriu el 1981.

Pla deia que no parlar de política era la seva manera de fer política. En aquest llibre, que és un calaix de sastre, parla molt de Catalunya i d’Espanya, amb frases com aquestes: “Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya” o “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó”. Quan parla dels catalans, Pla ho fa de manera molt crítica. Ens qualifica d’irònics, frenèticament individualistes i d’arrossegar un sentiment d’inferioritat, possiblement pel fet de no tenir pàtria. També creu que no som capaços de fusionar-nos ni d’adherir-nos. Als seus ulls, tot un poema!

En aquesta amalgama de textos sense massa connexió, per això es titula notes disperses, Pla també parla de l’església i ens explica diverses trobades amb amics seus, algunes a Palafrugell, amb menú inclòs. Per les seves pàgines hi passen Salvador Dalí i Gala, Josep Maria Sagarra, Carles Sentís, Maurici Serrahima (d’aquests dos últims se’n reprodueixen algunes cartes al final del llibre) i un munt de persones més. L’empordanès també dóna la seva opinió sobre llibres i revistes de l’època i parla més detingudament de la seva, Destino. No s’oblida Pla de retratar algunes dones, de donar detalls de tot un seguit de putes –en parla unes quantes vegades- i de la seva correspondència pornogràfica amb una dona casada.

“Catalunya és un país europeu, afectat d’una manera insensible –o, en tot cas, molt lleugera- per factors extraeuropeus, cosa que no es podria pas dir d’altres sectors de la península, on els factors aràbics o mahometans hi tenen un gran pes. Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari. Gràcies a la industrialització, conseqüència d’una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental –és a dir, d’economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burguès”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 09, 2017

Hotel Lutecia (Empar Fernández)


Hi ha persones que arrosseguen el dolor tota la vida. De vegades el poden amansir una mica, però sempre hi és. No desapareix mai. És el cas d’Andreu Ribera, protagonista central d’”Hotel Lutecia”, d’Empar Fernández (Barcelona, 1962). Té 371 pàgines i està publicada per Suma de letras. L’any 1945, l’Andreu va ser alliberat de Dachau, però una part d’ell es va quedar en aquell camp de concentració.

El primer que va fer l’Andreu quan va marxar de Baviera va ser traslladar-se a París per localitzar a la Rosa, la seva dona. Buscava informació a l’hotel Lutecia, en el qual la Creu Roja assistia als deportats. Diàriament, hi arribaven les llistes de morts, desapareguts, ferits i supervivents. Estem davant d’un home vexat, malalt i amb un fred que l’acompanya a tot arreu. Sempre té els peus gelats. A la capital de França, l’Andreu treballa en un petit Bistrot, propietat d’una vídua que es diu Blanche. La dona intenta treure’l del seu aïllament, però no ho té gens fàcil. El nostre protagonista també passa per la Provença francesa, on una altra dona, la Claudine, també vol ajudar-lo a superar el dolor físic i mental. L’Andreu sempre està sol, encara que estigui acompanyat.

“Hotel Lutecia” no és una novel·la negra, però té molt de misteri. L’Empar deixa anar les informacions importants amb comptagotes i sempre aconsegueix sorprendre el lector. Té una escriptura molt agradable, amb descripcions espectaculars, sobretot de la natura. Mentre l’Andreu és a la Provença olorem flors i herbes remeieres. Fa la sensació que som enmig d’un prat. També és molt acurada la descripció dels personatges, ben retratats psicològicament. L’Andreu és un home derrotat. La Blanche i la Claudine també han patit molt, però han preferit mirar endavant i no passar-se la vida lamentant-se. Dels secundaris, qui m’ha robat el cor és en Serafín, que treballa per la Claudine. És un noi optimista, molt amic dels seus amics, i que no para de renegar. “Me cago en San Pablo de Tarso”, “Me cago en las diez mil vírgenes” i “Me cago en el puto sagrario” són algunes de les seves perles.

La segona part de la novel·la passa al Poble Sec barceloní, on l’André, fill de l’Andreu, es desplaça per saber més coses sobre la seva família. Allà hi viu l’avi Andrés, que amaga els draps bruts de la família. “Hotel Lutecia” defensa l’amor, la memòria i la cooperació per tirar endavant. Només ho aconseguirem si ens ajudem uns als altres. És l’única manera de reduir el dolor i d’intentar superar la mort de les persones estimades. Un bon llibre.

“Vio Andreu sus pies muy lejos, separados de su cuerpo. Sintió frío en los extremos de sus piernas, que adivinaba seccionadas. Podían ser los pies de otro, quizás lo fueran. Pero no, eran sus pies. Lo sabía. Siempre se sabe. Sus piernas seccionadas no sangraban, tampoco sentía dolor, pero no le cabía a Andreu ninguna duda, eran las botas alemanas de las que se había apropiado antes de abandonar Dachau las calzaban aquellos pies distantes, separados del resto del cuerpo por un palmo aproximadamente. Unos pies que flotaban en el aire, que se sostenían en la nada, como en una alucinación. Ya, a pesar de estar lejos y de ser suyos, no había rastro de sangre ni de dolor. Sólo frío, un frío húmedo y familiar en las terminaciones de aquellas piernas segadas, el mismo frío que en su recuerdo acompañaba el terror”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

dimarts, de novembre 07, 2017

Esperança dins la foscor (Rebecca Solnit)


“La violència és el poder de l’estat, la imaginació i la no-violència és el poder de la societat civil”. Són paraules de l’activista, historiadora, periodista i escriptora Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, EUA, 1961). És una frase extreta del llibre “Esperança dins la foscor”. Està publicat per Angle Editorial i té 236 pàgines. La traducció al català és de Bel Olid. De Solnit ja havia llegit “Els homes m'expliquen coses” (2014).

Solnit radiografia l’activisme modern, amb l’esperança com a gran motor de canvi. Parla sobretot dels Estats Units, però també fa referències, per exemple, a la revolució francesa o a la caiguda del mur de Berlín. Els seus referents principals són Woolf, Gandhi, Benjamin i Havel. L’autora està convençuda que per aconseguir tot allò que desitgem cal un compromís polític efectiu i profund. Afegeix que tots i cadascun de nosaltres estem obligats lluitar pels drets civils i plantar cara al canvi climàtic, un problema real i sense aturador. Ningú se’n pot quedar al marge. Segons ella, molts activistes consideren que “quan es reconeix una victòria, la gent deixa de lluitar”. Per tant, ni un pas enrere!

Tot el que ens explica Rebecca Solnit és extrapolable al procés català. L’activista nord-americana té molt clar que la força del poble és il·limitada i que només es poden aconseguir coses pressionant al poder, durant molt de temps i de manera incansable. Fins i tot comenta que, de vegades, s’han de saltar les lleis per construir una societat més justa per a tothom. Res no surt gratuït. En aquest sentit, fa un munt de referències als zapatistes mexicans i al subcomandante Marcos. El seu moviment social va trencar fronteres. Un dels capítols més emotius del llibre és quan parla dels atemptats a les Torres Bessones, l'any 2001. En contra del què tothom pensava, els nord-americans no es van ensorrar i van tirar endavant tot sols, sense el suport de les institucions. Un llibre potent i ben escrit. Molt recomanable.

“Han canviat moltes coses, han de canviar moltes coses. Ser capaç de celebrar, o com a mínim reconèixer, les fites i les victòries i continuar treballant és el que ens demana el nostre temps. Tanmateix, sembla que molta gent busca problemes, els problemes que reforcen la seva visió depriment del món. Tot el que no és perfecte és un fracàs, una decepció, una traïció. Aquí hi ha idealisme, però també expectatives poc realistes que no poden acabar en res que no sigui decepció. Els perfeccionistes sovint es queden al marge, des d’on van assenyalant tot el que no es fa prou bé”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

divendres, d’octubre 27, 2017

Escondida (Ross Armstrong)


“Escondida”, de Ross Armstrong, atrapa des del primer moment. Ja l’han comparat amb “La chica del tren”, de Paula Hawkins. Té 438 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones. És un llibre molt visual. No em sorprendria que també se’n fes una pel·lícula. La seva protagonista és una dona grisa i misteriosa. Es diu Lily i li encanta mirar ocells amb prismàtics, des del balcó de casa seva. Ocells, veïns, veïnes i el que faci falta.

La Lily viu en un pis nou de trinca, en una urbanització de luxe, amb porter i un munt de càmeres de seguretat. Just al davant hi té diversos edificis vells i pràcticament abandonats. S’han de demolir d’aquí a poc temps. Les persones que encara hi queden hi són d’estranquis, esgotant els pocs dies que queden abans que no entrin les màquines i ho enderroquin tot. Un dia la Lily veu alguna cosa sospitosa en una finestra i comença a investigar. Acaba obsessionant-se amb el tema. Hi ha una dona jova desapareguda i una de gran assassinada. Qui s’amaga al darrere? Ho haurà de descobrir sola perquè la policia no se l’escolta. Ella no recorda haver anat mai a la comissaria, però quan s’hi presenta tothom sap qui és... Què està passant?

“Escondida” és un llibre molt àgil, de lectura ràpida. Els capítols són curts i intensos. La narradora és la mateixa Lily, que escriu un diari personal dirigit a no sabem qui. No ho descobrim fins a quasi al final. Vol que quedi constància de què fa i, sobretot, de què pensa. També en les últimes pàgines descobrim qui és la Helen, un nom que l’autora posa sobre la taula quan s’està resolent tot. Entre altres temes, la novel·la tracta l’especulació immobiliària, l’estrès i les dificultats per superar els cops, de vegades duríssims, que dona la vida. No puc avançar res més. Només afegir que el final és una mica agosarat, amb un munt d’escenes portades al límit.

“Registro mis cajones en busca de pruebas, aunque en realidad no sé qué estoy buscando. Pongo la casa patas arriba. De un libro de Daphane du Maurier, que leí hace meses, cae un trozo de papel. En él hay un número escrito, que no reconozco. Es un número de Londres y, sobre él, un nombre: “Helen”. Rozo la tinta, las palabras y paso los dedos sobre ellas como si fueran desaparecer en contacto con mi piel. Es mi letra, pero no recuerdo haber escrito todo eso. No conozco a ninguna Helen. Registro mi armario, frenética. En busca de un recuerdo que pueda desenmarañar las cosas. De una vez por todas. Que pueda demostrar o negar. Mi teoría.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, d’octubre 21, 2017

El curiós incident del gos a mitjanit (Mark Haddon)


Me’l va recomanar un company de feina i m’ha semblat molt bon llibre. Parlo d’”El curiós incident del gos a mitjanit”, de Mark Haddon (Northampton, Regne Unit, 1962). El va publicar La Magrana, l’any 2003, amb traducció al català de Rosa Borràs. Té 269 pàgines i es llegeix d’una tirada. El seu principal protagonista és en Christopher Boone, un noi autista que té quinze anys. Ho narra tot en primera persona, de manera curiosa.

En Christopher, que sembla molt bona persona, és un geni de les matemàtiques. Li agraden els números, les llistes i els sistemes. El seu cap està estructurat com una computadora. La seva intel·ligència matemàtica contrasta amb l’emocional, pràcticament inexistent. Per a ell, relacionar-se amb els altres és tota una odissea. No li agrada que el toquin, no suporta els desconeguts i li costa sortir de casa. Desplaçar-se més enllà del seu carrer pot provocar-li una ansietat desmesurada. El noi, que mai no diu mentides, viu amb el seu pare. Segons li va explicar ell un dia, la mare va morir d’un atac de cor uns anys enrere. La troba a faltar.

La vida d’en Christopher canvia radicalment quan troba assassinat el gos d’una veïna, amb una forca clavada al llom. El noi se l’estimava molt i decideix esbrinar qui ho va fer i per quin motiu. També vol deixar-ne constància, negre sobre blanc. Per això es posa a escriure un llibre que és el que nosaltres llegim. Es posa ràpidament en el paper de detectiu, ell que és addicte a les novel·les de Sherlock Holmes. Aquesta obra, que és un homenatge a la constància i a la tenacitat, passa francament bé. De seguida et poses al costat d’en Christopher, que té una voluntat de ferro. Ell és la veritat, la puresa. El seu pare representa el dubte, l’intent de fer les coses bé sense tenir clar cap on va. Real com la mateixa vida. Molt recomanable.

“-Mira, potser no t’ho hauria de dir això, però... Vull que sàpigues que pots confiar en mi. I... Molt bé, potser no sempre dic la veritat. Déu sap que ho intento, Christopher. Déu sap que sí, però... La vida és difícil, ¿saps? És ben fotut dir sempre la veritat. De vegades és impossible. I vull que ho sàpigues que ho intento. Ho intento de debò. I potser no és el bon moment per dir-te això, i sé que no t’agradarà, però... Has de saber que et penso dir la veritat a partir d’ara. Sobre qualsevol cosa. Per què... Si ara no et dic la veritat, llavors més endavant... Més endavant et faré encara més mal, o sigui que... “.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, d’octubre 15, 2017

Històries de Pequín (David Kidd)


“Històries de Pequín” és un llibre deliciós. Està escrit per David Kidd (Corbin, Kentucky, 1927-Kyoto, Japó, 1996) i publicat per Viena Edicions. La traducció al català és de Francesc Parcerisas. Té 223 pàgines. L’any 1946, Kidd, llicenciat en cultura xinesa per la Universitat de Michigan, va anar a viure a Pequín per estudiar poesia xinesa. Tres anys després es va casar amb l’Aimee Yu.

Els Yu eren una família benestant, amb tradicions centenàries. L’Aimee i en David es coneixen un dia a l’òpera i comencen a sortir junts. Quan es casen, tots dos se’n van a viure a la casa familiar d’ella, on conviuen diverses generacions. El pare, que es troba en el seu llit de mort, els deixarà ben aviat. Kidd escriu el llibre en primera persona. I ho fa d’una manera molt descriptiva, amb tot luxe de detalls. A través dels seus ulls veiem com la Revolució posa punt final a una època. Els Yu, per exemple, perden tota l’esplendor que havien atresorat al llarg dels anys. Amb el canvi de govern, s’ho van haver de vendre tot. La catàstrofe era irreparable.

Entre altres coses, Kidd ens explica el control policial que hi havia sobre els estrangers, que s’incrementa quan, de cop i volta, veu com desapareix tota una civilització. L’autor acaba marxant de la Xina i, molts anys després, hi torna de viatge. Diu que es va trobar amb un país completament canviat, molt diferent del que havia deixat quan havia marxat als Estats Units amb la seva dona. Aquesta part final és preciosa. No hi reconeix pràcticament res, només la Ciutat Prohibida. Jo vaig visitar-la fa uns anys i se’m van posar els pèls de punta. El retrobament amb alguns membres de la família de l’Aimee és molt emotiva, la millor part del llibre, que es converteix en un bon retrat de l’època. Hi ha un fet significatiu. Quan les coses comencen a anar malament, s'apaga un encenser que havia cremat 500 anys seguits sense interrupció.

“Quan vam arribar al Palau d’Estiu encara plovia, i la gentada de grupets molls de cap a peus que omplia les llargues galeries se’m va fer insuportable. Vaig aturar-me en un pavelló al costat del llac i vaig seure en una balustrada repintada amb vistes al llac, absolutament gris i esmorteït per la pluja. El nivell de l’aigua havia baixat uns quants pams, fent que els embarcadors de marbre on abans havíem atracat les barques i faules s’enfonsessin en els llims. Aquest llac i la resta de llacs i fossats ornamentals de tot Pequín s’alimentaven d’una deu d’aigua nítida de la Font de Jade, alguns quilòmetres a ponent del Palau d’Estiu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dissabte, d’octubre 14, 2017

De què parlo quan parlo d’escriure (Haruki Murakami)


Diria que he llegit quasi tota l’obra del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Amb “De què parlo quan parlo d’escriure” i “Crónica de un pájaro que da cuerda al mundo” (d’aquest en parlaré ben aviat) ja són un total de 20 llibres. "De què parlo" està traduït al català per Jordi Mas López. Té 312 pàgines i està publicat per Empúries. És una reflexió sobre la vida en general i la literatura en particular. Descobrim la persona.

“De què parlo quan parlo d’escriure” repeteix l’estructura de “De què parlo quan parlo de córrer”. L’estructura i una bona part de l’argument. En tots dos llibres, Murakami explica que va començar a escriure professionalment quasi de casualitat. Va ser després de guanyar un concurs per escriptors novells amb “Escolta la cançó del vent”, que s’acabaria convertint en la seva primera novel·la. Tenia tanta poca fe en l’obra que va enviar l’original i no se’n va quedar cap còpia! En un i en l’altre llibre també deixa clar que l’esport ha marcat la seva obra. Un cop va tancar el bar de jazz que regentava, va canviar horaris i es va posar a córrer. Ho fa cada dia, sense excepció. Té molt clar que un bon cos, en forma, és l’embolcall perfecte per una bona ment.

Murakami, un escriptor solitari i hermètic, que no apareix massa en públic, ens parla, entre altres coses, de l’originalitat. Per a ell, s’ha de tenir un estil personal, capacitat per anar millorant i, arribat el cas, convertir-se en un referent. El japonès, poc amic dels premis literaris, explica sobre què escriu i per a qui. També ens fa cinc cèntims sobre la seva metodologia i descobrim com neixen alguns dels seus personatges, com l’Aoame, en Kafka, en Nakata, en Jay i en Rata, tots ells entranyables pels fans de la seva obra. De fet, el llibre només és recomanable pels seus incondicionals. En cas contrari, és totalment prescindible. Entre els referents de Murakami hi ha Kafka, Raymond Chandler, Dostoievski i Hemingway. En la part final del llibre també critica el model educatiu japonès, a qui creu que li falta flexibilitat.

“Calculo, tot i que només ho faig a ull, que només un cinc per cent del conjunt de la població, més o menys, llegeix habitualment per iniciativa pròpia. Aquest cinc per cent es podria considerar el nucli dur de la població lectora. Avui dia es parla molt del desinterès pels llibres i la lletra impresa, i crec que fins a cert punt aquest fenomen es dona, però també m’imagino que, si per exemple, des del poder es prohibís que aquest cinc per cent de ciutadans llegissin llibres, segurament ho continuarien fent d’una manera o altra. No dic que arribessin a amagar-se al bosc fugint de l’opressió i tots s’aprenguessin un llibre de memòria, com a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, però sí que llegirien d’amagat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark